Warning: Table './lapatum_drupal6/cache_page' is marked as crashed and should be repaired query: SELECT data, created, headers, expire, serialized FROM cache_page WHERE cid = 'http://museu.lapatum.cat/ca/node/553' in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc on line 128

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/bootstrap.inc on line 636

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/bootstrap.inc on line 637

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/bootstrap.inc on line 638

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/bootstrap.inc on line 639
Visió folklòrica | Museu de la Patum de Berga

Visió folklòrica

warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/common.inc on line 148.
Descripció: 

Les comparses de la Patum, tenen el seu origen en les manifestacions rituals paganes de caràcter agrari, ramader i solar que han practicat les cultures antigues des de temps remots. Els seus entremesos conserven pervivències de primigènies pràctiques paganes dedicades al foc, a divinitats vegetals i animals. Aquestes celebracions rituals, després d'un procés de cristianització, van trobar en el context de la processó religiosa del Corpus Christi, el marc idoni per a la seva supervivència, continuïtat i evolució en el temps fins a l'actualitat.

Ampliació: 

L'origen de la comparseria de la Patum de Berga amb tota probabilitat, no és cristià. El context religiós del Corpus Christi va ser el marc idoni que va aglutinar i va unir a tot un seguit de pràctiques rituals paganes que existien des de temps remots, en forma d'entremesos parateatrales. L'Església Catòlica, tal com apunta la folklorista Bienve Moya, va utilitzar gran part de l'imaginari festiu animal i vegetal existent en les pràctiques i cerimònies populars de caràcter agrícola i ramader per a transformar-les en eines d'introducció de la seva doctrina en el poble (ja que) és difícil crear un sistema nou de comunicació que no tingui antecedents en altres sistemes que li hagin precedit (Amades, 1983:7).

Amb l'irrupció del cristianisme, tots aquells rituals religiosos populars relacionats amb les pràctiques agrícoles i ramaderes, van ser assimilats per l'Església, qui els va readaptar per a així homogeneïtzar a la població amb una lectura més fàcil per a la majoria (Amades, 1983:7). Així d'aquesta manera, l'institució eclesiàstica evitava pràctiques idòlatres que tenien la finalitat de fomentar la fecunditat dels camps i dels ramats (Rumbo, 2003:41).

Amb el pas del temps, aquestes comparses es van començar a desviar del seu sentit pedagògic original en el context de la processó religiosa de Corpus. Els entremesos, cada vegada més lúdics i profans, s'anaven allunyant del decórum i respecte que imposava la jerarquia catòlica, pel que van acabar derivant en la Bulla del Santíssim Sacrament, preludi de l'actual Patum (Generalitat, 2004:19). Aquests aires festius van provocar un fet contradictori. L'Església, artífex de la cristianització d'aquestes manifestacions i per tant protectora dels mateixos, a partir del segle XVIII, les va començar a repudiar quan va observar que ja no podien portar a terme la funció per a la qual havien estat destinades (alliçonar i instruir moralment al poble en l'ortodòxia catòlica). Aquesta persecució va afectar greument a la gran majoria de comparses de Corpus a Catalunya, provocant la seva desaparició. En el cas de Berga, les prohibicions i decrets restrictius per part de l'Església i del poder civil, van generar un procés de transformació i reinvenció de la Patum-Bulla amb la funció de fer-la sobreviure.

L'origen de la Patum es pot buscar en pràctiques i cultes de caràcter pagà, practicats per societats antigues, agrícoles i ramaderes (Rumbo, 2003:42).

El culte a la divinitat solar podria ser una de les possibles arrels d'alguns dels entremesos primigenis de la Patum. Les comparses de Diables (Maces i Plens) i la Mulassa (Guites), protagonistes pirotècnics de la celebració, utilitzen el foc, considerat com un element màgic, diví i sagrat per la pràctica totalitat de cultures antigues. El foc, símbol de vida i de regeneració, va ser utilitzat per l'ésser humà com l'imitació més perfecta que podia fer del sol, i per extensió, de la divinitat (Rumbo, 2003:22). El foc dels Diables representaria simbòlicament el control i el domini del foc i la Mulassa, representaria la vessant caòtica i descontrolada del mateix element (Rumbo, 2003:28-29). Els colors vermell i verd són a més els absoluts protagonistes de les vestidures d'aquestes comparses. El vermell simbolitza al foc i el verd a la naturalesa (Rumbo, 2003:28). L'ús del foc i d'aquests colors, permet albirar part dels orígens pagans de la Patum i com el foc, purificador de les collites en les societats primigènies, es va convertir en foc purificador de la fe en la societat cristiana i foc purificador de la comunitat local en l'actualitat (Rumbo, 2003:28).

Les manifestacions rituals de caràcter ramader són també un possible origen de les comparses dels Turcs i Cavallets i novament de la Mulassa. En el cas dels Cavallets, el seu origen es podria trobar en primitives danses en honor a divinitats ramaderes. Posteriorment, aquestes van passar a ser interpretades com a símbols de les lluites entre la Creu i la Mitja Lluna després d'un procés d'assimilació i adaptació cristiana. Van passar de ser unes danses tribales ramaderes per a representar posteriorment unes lluites religioses (Rumbo, 2003:42). El concepte de "turc" es va consolidar en el segle XVI com el del Mal, el de l'enemic a derrotar pel Bé, pels cavallers cristians (Rumbo, 2003:61). Aquesta interpretació històrico-religiosa, va ser fortament difosa i propagada durant el període de potenciació de la Patum (Noguera, 1992:77) per erudits i intel·lectuals locals i foranis, que en clau romàntica, van mitificar el motiu fundacional de la festivitat (Farràs, 1992:38), mite que ha arribat fins a l'actualitat.

Una altra de les manifestacions del bestiari animal patumaire és la Mulassa, figura que també mostra pervivències de cultes pagans i ramaders on eren invocades divinitats animals. D'entre la multitud d'interpretacions que ha generat l'estudi dels seus orígens, sembla ser que la Mulassa era un símbol ramader per a les societats precristianes, i que després d'un període de cristianització, la mula va passar a simbolitzar, juntament amb el bou, l'entremès festiu de la Nativitat (Naixement de Crist) en els primers temps de la processó de Corpus (Rumbo, 2003:48). Amb el pas del temps, la tradició romàntica a Berga, en plena època de potenciació de la Patum (1887-1891) (Noguera, 1992:77), va identificar a la figura de la Mulassa amb la del cabdill moro Abul-Afer o Bullafer, segons la transcripció efectuada per Jacint Vilardaga (Farràs, 1992:18). La Mulassa, folla i descontrolada, d'aquesta manera, es convertia en representant del Mal, materialitzat en la figura del cabdill moro Bullafer (Farràs, 1992:13). Aquestes explicacions llegendàrio-mítiques pròpies del Romanticisme sobre els orígens de la comparsa, estan molt allunyades de la realitat.

Els orígens de la comparsa de l'Àliga són encara un misteri per a molts autors. La figura de l'àguila, podria haver simbolitzat la idea de justícia (Amades, 1972:76-77) i en el context del Corpus, la figura de Sant Joan Evangelista (Farràs, 1992:13). Aquesta comparsa aristocràtica i distingida, va ser la representant simbòlica de viles i ciutats en l'exterior, tant a Berga com a la resta de localitats catalanes. La primera referència documental de l'existència d'aquesta comparsa a Berga data de 1756, encara que no se sap amb seguretat quina era la seva funció en la Bulla-Patum, és a dir, si participa activament o no en aquesta. Sembla ser que l'Àliga en un principi, tan sols participava en la processó religiosa, incorporant-se posteriorment al conjunt de la Bulla-Patum (Rumb, 2003:73) fins a l'actualitat.

L'entremès patumaire dels Diables (Maces i Plens) podria descendir de cultes pagans de caràcter agrari, rituals que invocaven a divinitats vegetals amb la funció de fomentar la fecunditat de la terra (Rumbo, 2003:50). Els Diables patumaires acullen en el seu sí un clar exemple de sincretisme d'elements precristians i cristians, que els relaciona amb divinitats vegetals i forces de la naturalesa. La figura dels homes del bosc podria ser un dels orígens dels Plens de la Patum. La vidalba i les màscares demostrarien el manteniment d'antics elements agraris en aquests (Rumbo, 2003:51). Després d'un procés de cristianització, i amb anterioriat inclús a l'època d'institucionalització del Corpus, aquestes divinitats vegetals van passar a convertir-se en deixebles del Diable. Sembla ser que les primeres manifestacions en clau cristiana d'aquestes figures, van ser a partir de balls de diables. Això demostraria que l'origen d'aquesta comparsa no es troba en el context del Corpus Christi, sinó que la processó va ser una etapa més en aquesta evolució de tradicions heretades des de temps remots (Rumbo, 2003:51-54).

A diferència de les figures de Diables de moltes poblacions catalanes, els Plens de Berga presenten una forma molt primitiva, a mig camí entre els homes del bosc i els dimonis, com si es tractés d'un híbrid o d'un homínid dantesc a mig evolucionar (Rumbo, 2003:55).

La separació definitiva entre Maces i Plens, no es va produir en el context de la Patum de Berga fins a la primera meitat del segle XX, diferenciació que sí s'havia establert en l'entremès de Diables en altres poblacions catalanes, a partir dels segles XVI i XVII (Rumbo, 2003:56-59).

L'origen de la comparsa dels Gegants podria haver versat en la cultura popular, entre el desig d'imitar i el de reproduir imatges de personatges reals o alegòrics (Rumbo, 2003:79). Després d'un procés de cristianització, van representar a figures bíbliques o a figures de grans dimensions que acompanyaven a personatges bíblics en els primers temps del Corpus (Rumbo, 2003:79). La primera prova documental que demostra la participació de gegants en la Bulla de Berga amb característiques similars a la dels actuals, data de 1695 (Rumbo, 2003:79). Aquests van ser conservats fins a 1867, any en que van ser substituïts pels actuals Gegants Vells. En 1891, van entrar en escena els Gegants Nous, com últim acte important de potenciació de la Patum (Rumbo, 1995:33).

La tradició romàntica a Berga, va interpretar de la mà dels seus intel·lectuals, els orígens de la comparsa des d'un punt de vista mític i llegendari. Els Gegants, van ser identificats amb la figura del cabdill moro Bullafer, en un intent de demostrar que el motiu fundacional de la festa va ser la commemoració de la victòria berguedana, representant del Bé, contra la invasió estrangera i mora , representant del Mal, en temps de la Reconquesta. Aquesta interpretació va ser producte d'una mitificació en clau romàntica que ha arribat fins als nostres dies.

Es desconeixen en gran amidada els orígens de la comparsa dels Nans. Les últimes investigacions referent a això apunten que el seu origen podria relacionar-se amb les figures de caps i màscares que representaven a figures bíbliques i apòstols en la processó de Corpus durant l'Edat Mitjana (Rumbo, 2003:86-87). Sembla ser també que a Catalunya, es troba documentada la presència de nans a la festivitat amb la funció d'obrir pas als gegants entre la gent, en la línia de figures antigues com els home del bosc o els "esparriots" (Rumbo, 2003:88).

La comparsa dels Nans ha estat l'última incorporació a la festa. Els Nans Vells van ser introduïts l'any 1853 i els Nans Nous en 1890 (Rumbo, 2003:88).

El Tirabol, punt i final de la Patum, va ser fins al període de massificació viscut per la festa, des de la segona meitat del segle XX fins a l'actualitat, el salt més participatiu de tots, l'únic moment de participació real en la festa (Rumbo, 2003:115).

Aprofundiment: 

Els orígens de la Patum en la seva forma de comparseria, es remunten al marc festiu de la processó religiosa del Corpus Christi, manifestació festiva que, des del segle XIV fins al segle XX (1), va desfilar i va mostrar al poble el Santíssim Sacrament de l'Eucaristia en gran part de la geografia cristiana (2). No obstant això, l'origen primigeni d'aquestes comparses amb tota probabilitat, no va ser cristià. Tal i com apunta la folklorista Bienve Moya (3) (Amades, 1983:6-7), l'Església va utilitzar gran part de l'imaginari festiu animal i vegetal existent en les pràctiques i cerimònies populars de caràcter agrícola i ramader per a transformar-les en eines d'introducció de la seva doctrina en el poble (ja que) és difícil crear un sistema nou de comunicació que no tingui antecedents en altres sistemes que li hagin precedit (Amades, 1983:7). L'Església, en el seu afany per cristianitzar en una línia ortodoxa i canònica acord amb la jerarquia catòlica, el que va fer va ser utilitzar el substrat festiu anterior ja que era de fàcil lectura per a la majoria (Amades, 1983:7).

Segons Albert Rumbo, abans de la irrupció del cristianisme a Occident, les manifestacions religioses populars estaven relacionades íntimament amb les pràctiques agrícoles i ramaderes, és a dir, la seva finalitat era fomentar la fecunditat dels camps i dels ramats. Podria ser que al seu torn, aquestes pràctiques haguessin derivat d'unes altres de caràcter caçador-recol·lector (Rumbo, 2003:41). En les cultures, és usual que unes manifestacions religioses s'imposin sobre unes altres, assimilant l'immediatament anterior amb la finalitat d'homogeneïtzar culturalment a tota la població a la qual van dirigides aquestes pràctiques. Encara que la documentació existent sobre la comparsería de la Patum, data els seus orígens a l'Edat Mitjana, els entremesos podrien tenir un origen més remot i pagà, reconduït i readaptat per l'Església en funció de les seves necessitats, és a dir, per a evitar la idolatria (Rumbo, 2003:41).

En paraules de Rumbo, és probable que els primers entremesos de la Patum de Berga no siguin més que la cristianització pertinent dels ídols adorats per les pretèrites comunitats que habitaven aquests paratges" (Rumbo, 2003:41), ja que la manifestació religiosa més moderna que en termes de temps ha estat practicada en el Mediterrani, ha estat la religió cristiana (Amades, 1983:6).

No obstant això, amb el pas del temps, aquests entremesos van començar a prendre altres camins, van començar a perdre el seu sentit pedagògic original. En els seus inicis, tenien la funció d'alliçonar i d'instruir moralment al poble en l'ortodòxia catòlica i en contra de tota pràctica considerada herètica per la jerarquia eclesiàstica. Els entremesos, en un apropament a la societat civil, i per tant cap allò profà i allò lúdic, van acabar derivant en la Bulla del Santíssim Sacrament, preludi de l'actual Patum (Generalitat, 2004:19). Davant l'espectacular èxit d'aquestes comparses entre el poble i la seva falta de decórum i de respecte cap al Santíssim, l'Església va decidir iniciar una croada de mortal conseqüències contra aquest tipus de manifestacions festives, en forma de decrets i prohibicions reals i eclesiàstiques. Aquest ambient repressiu fomentat per l'Església i pel poder civil en l'època il·lustrada (segle XVIII), va ferir de mort i va provocar la desaparició de la gran majoria de comparses de Corpus de les poblacions catalanes del moment.

L'Església, artífex de la reelaboració i adaptació en clau cristiana d'aquests entremesos, els va acabar rebutjant i repudiant quan va observar que aquests podien contenir una "lectura" o "sublectura" que no convenia als seus propòsits. L'Església va apartar de les processons als entremesos, fent-los desaparèixer o situant-los separadament d'aquesta en el seu començament o al seu final, en definitiva, allunyats del que s'entenia com "essencial" o "transcendental" en la manifestació festiva, la processó estrictament religiosa (Amades, 1983:7). Segons Moya, la jerarquia catòlica en el segle XVIII, va considerar que allò que el poble estimava era una manifestació profana i de poca importància, susceptible de ser erradicada (Amades, 1983:7).

La Bulla-Patum de Berga en canvi, no només no va desaparèixer sinó que va començar a experimentar un procés de transformació, reinvenció i mitificació de sí mateixa per a poder sobreviure dintre d'aquest marc restrictiu, procés que va culminar amb la seva potenciació a la fi del segle XIX (1887-1891) (Noguera, 1992:77) i posterior evolució fins arribar a la seva forma actual.

L'origen de la Patum i de les seves comparses es troba probablement en el marc d'algunes cerimònies i cultes de caràcter pagà, practicats per societats primigènies, agrícoles i ramaderes. Aquests cultes, van trobar finalment en la processó del Corpus el context idoni per a seguir existint, com aglutinador de tot un seguit de pràctiques paganes diverses (Rumbo, 2003:42).
El culte a la divinitat solar segons Albert Rumbo podria ser una de les arrels possibles dels entremesos primigenis de la Patum (Diables, Plens i Mulassa). El foc, descendent directe del sol, ha estat un element que sempre ha fascinat a l'ésser humà com a símbol de poder. El foc és sagrat perquè simbolitza el Bé, ja que és vida, color, llum i ordre i també simbolitza alhora el Mal, ja que també crema, destrueix i és caos. El foc és també màgic perquè té la capacitat de transformar i és etern pel seu caràcter diví i sagrat (Rumbo, 2003:21-23). El foc, que és element sagrat, símbol de vida i de regeneració, ha estat utilitzat per l'ésser humà com la imitació més perfecta que podia fer del sol, i per extensió, de la divinitat (Rumbo, 2003:22). Aquests cultes, que al principi formaven part de l'àmbit religiós, van passar també a formar part d'allò popular i festiu, podent-se constatar com el foc des d'antic, ha estat el protagonista essencial de moltes manifestacions festives catalanes.

En una de les múltiples definicions de la Patum, aquesta ha estat definida com la gran festa del foc (Rumbo, 2003:22), ja que marca l'inici i el final dels cicles temporals a Berga, és el seu calendari natural (Rumbo, 2003:27). L'element primigeni del foc (4) s'observa en algunes de les comparses més antigues de la Patum, en els seus Diables (Maces i Plens) i en la Mulassa (Guites), veritables protagonistes pirotècnics de la celebració. Els Diables, representarien simbòlicament el domini del foc i la Mulassa, seria la representació del foc caòtic i incontrolat (Rumbo, 2003:28-29). Els primers, en la seva forma de Maces, actuen en un marc concret (plaça de Sant Pere i Plaça del Dr. Dou) i de forma controlada. El foc dels Plens està també controlat ja que no pot abandonar el context espaial de la Plaça de Sant Pere. Aquest caràcter de control és el que permet a Rumbo afirmar que el foc dels diables representaria el foc purificador sobre la terra i les collites (Rumbo, 2003:29). Aquest seria el foc purificador, el foc que renova, el foc del Bé. En quant a la Mulassa, el seu foc representaria el caos, el Mal, la bogeria i la transgressió del marc espacial que l'acull en la representació. Els seus moviments no estan sotmesos a cap tipus de control. És el foc infernal, el foc de la Mitja Lluna, el foc del Mal (Rumbo, 2003:29).

Tant els Diables (5) en la seva forma actual de Maces o Plens i la Mulassa, porten com a colors protagonistes en els seus vestits, el vermell i el verd, colors que representen al foc (vermell) i a la naturalesa (verda) (Rumbo, 2003:28). El vermell, color que simbolitza a la perfecció el concepte del foc agrari, element essencial d'antics rites ramaders i agrícoles, permet albirar part dels orígens pagans de la Patum, i el foc, entès per les societats precristianas com purificador de les collites, després d'un procés de cristianització pertinent, va passar a ser foc purificador de la fe i en l'actualitat s'ha convertit en foc purificador de la comunitat local (Rumbo, 2003:28).

Un altre dels orígens d'arrel pagana que es poden buscar a la comparseria de la Patum, es troba en les manifestacions festives primitives en honor als ramats. Les comparses dels Turcs i Cavallets i la Mulassa, podrien descendir de determinades cerimònies de caràcter ramader, que tenien la funció d'invocar a divinitats animals.

L'origen dels Cavallets, es podria buscar en les primitives danses en honor a divinitats ramaderes que després de l'adaptació cristiana efectuada per l'Església, van passar a ser interpretades com a símbols de les lluites entre la Creu i la Mitja Lluna. Van passar de ser unes danses tribals ramaderes per a representar posteriorment unes lluites religioses (Rumbo, 2003:42). Aquesta afirmació es basa en la constatació de que en el passat van conservar rastres de pervivències ancestrals que els relacionaven amb aquests tipus de cerimònies. Aquests remots rastres han desaparegut de la comparsa en l'actualitat. Una d'aquestes mostres estaria documentada en 1383, i demostraria l'ús de cascavells per part dels Cavallets. En aquest escrit es demostra també que amb tota probabilitat, els Turcs encara no formaven part de la comparsa (no apareixen citats en aquest document), ja que la seva incorporació, més tardana, podria haver correspost al moment en que el ball tenia com finalitat específica, representar l'escena medieval de lluita interreligiosa (Rumbo, 2003:42). Un altre dels exemples de pervivència ancestral també desapareguda en la comparsa, és l'ús de bastons per part dels Cavallets, pervivència que pot observar-se en fotografies antigues conservades del segle XIX. Cavallets, cascavells i bastons, serien tres elements que podrien considerar-se restes de celebracions rituals paganes (Rumbo, 2003:45) i de cerimònies ramaderes (Amades, 1972:110).

En l'actualitat, aquest entremès mostra referències molt similars a les que es troben en les lluites de moros i cristians, clàssiques en el llevant peninsular (Amades, 1972:84). En gran part de Catalunya i a Berga, a partir del segle XVI, el paper del Mal en la lluita atàvica d'aquest entremès, va passar del "moro" al "turc", probablement degut al fet que Catalunya no va patir les violentes conteses bèl·liques que sí van patir altres zones de la Península (Amades, 1972:84). El concepte de "turc" es va consolidar en el segle XVI com el del Mal, el de l'enemic a derrotar pel Bé, pels cavallers cristians (Rumbo, 2003:61). Aquesta interpretació històrico-religiosa, va estar fortament difosa i propagada durant el període de potenciació de la Patum (Noguera, 1992:77) per erudits i intel·lectuals locals i foranis, que en clau romàntica, van mitificar el motiu fundacional de la festivitat (Farràs:1992:38), mite que ha arribat fins a l'actualitat.

La Mulassa, és altra de les comparses que forma part del bestiari animal de la Patum i que mostra pervivències de cultes pagans i ramaders. En aquestes cerimònies eren invocades divinitats animals. Els orígens d'aquesta comparsa han generat una multitud d'interpretacions diverses. Alguns autors han vist en el llarg coll de la Mulassa-Guita un simbolisme fàlic, relacionat amb danses de fecunditat i de fertilització (Farràs, 1992:61). Una altra de les teories sobre el seu origen afirma que la Mulassa era un símbol ramader i que després de la readaptació cristiana, va passar a simbolitzar a la mula del naixement de Crist. La mula juntament amb el bou, desfilava en l'entremès festiu de la Nativitad en els primers temps de la processó religiosa del Corpus (Rumbo, 2003:48). Podria ser també que les figures del bou i de la mula en la processó, haguessin estat situades al començament d'aquesta amb la funció d'apartar a la gent i protegir a la Custòdia (Amades, 1972:83).

Segons Jan Grau, tant la mula com el bou van ser utilitzats pel cristianisme per la seva condició d'esterilitat en correspondència a Sant Josep i la Verge, condició per la qual van ser adorats a l'antiguitat com a propiciadors de fertilitat (Rumbo, 2003:48). Una altra de les teories que expliquen la raó per la qual les Mulasses festives llancen foc pels seus queixals d'una manera violenta i descontrolada, és pel càstig diví que li va ser imposat a la mula de la Nativitat, per la indiferència absoluta que va mostrar davant el Nen Jesús després del seu naixement (Rumbo, 2003:48). De totes les Mulasses catalanes, l'única que ha conservat la forma original de Mulaguita ha estat la de de Berga.
La tradició romàntica a Berga, va identificar a la Mulassa amb el cabdill moro Abul-Afer o Bullafer, segons la transcripció realitzada per Jacint Vilardaga (Farràs, 1992:18). Aquesta identificació es va portar a terme segons Jaume Farràs, perquè la Guita és una de les comparses més representatives de la Patum. El seu caràcter foll i trangressor, va permetre identificar-la amb la pròpia Patum, és a dir, amb la Bulla, la disbauxa, el bullici i el soroll. Bullafer, des d'una perspectiva filològica, podria analitzar-se com fer-Bulla, acomplint així la Mulassa una doble significació: simbolitzaria per sí mateixa a la Patum i a més seria representant del Mal, aferrissat en la figura del cabdill moro Bullafer (Farràs, 1992:13).

Amb tota probabilitat, les explicacions llegendàrio-mítiques del Romanticisme sobre la comparsa estan molt allunyades de la realitat. La Mulassa-Guita és la primera comparsa de la Patum coneguda i documentada (Rumbo, 2003:64) i es considera com la més primitiva (Amades, 1972:111). La seva primera referència documental a Berga data de 1626 i sembla ser que des de llavors no ha evolucionat massa ni en quant a la seva estructura ni en quant al acompanyament musical (és l'única comparsa que no disposa de música pròpia i que balla al ritme del Tabal). L'únic canvi significatiu que ha patit la comparsa ha estat la introducció de la Guita Xica o Boja per l'Ajuntament en 1890 (Rumbo, 2003:65).
Els orígens de la comparsa patumaire de l'Àliga no estan del tot clars per a molts autors. Segons Amades, la figura animal de l'àguila (6) es podria analitzar segons els postulats de la zoologia mística de Charles Cahier. L'àguila, seria un dels animals escollits per a representar virtuts com la justícia (Amades, 1972:76-77) i en el context del Corpus, la figura de Sant Joan Evangelista (Farràs, 1992:13). Aquesta comparsa festiva, considerada la més aristocràtica i distingida de la Patum, va ser la representant simbòlica de viles i ciutats a l'exterior, no només en la localitat berguedana sinó també en la resta de poblacions catalanes. La comparsa de l'Àliga era la més privilegiada de tots els entremesos festius: era l'única que podia ballar en el presbiteri de l'Església i era guardada i custodiada en un lloc diferenciat de la resta de comparses (Casa de la Vila) (Rumbo, 2003:73).

La primera referència documental de l'existència de la comparsa a la Patum berguedana, data de 1756 (7) i es desconeix quina era la seva funció a la processó religiosa, és a dir, si participava o no en la Bulla. Sembla ser que, segons Rumbo, en els seus començaments l'Àliga berguedana només participava en la processó religiosa i posteriorment va ser incorporada al sèquit de la Bulla-Patum (Rumbo, 2003:73). En quant a la seva evolució en el temps, els canvis més notoris han estat els que fan referència als canvis de corona i a la restauració dels seus ulls en els anys cinquanta (Rumbo, 2003:74-75).
Els cultes pagans de caràcter agrari, podrien haver estat l'arrel d'una de les comparses més emblemàtiques de la Patum, la dels Diables (Maces i Plens). Els cultes pagans de caràcter agrari, podrien ser l'arrel d'una de les comparses més emblemàtiques de la Patum, la dels Diables, en l'actualitat, en la seva forma de Maces i de Plens.

Els Diables podrien remetre a les divinitats que eren invocades a les cerimònies paganes agràries celebrades per cultures antigues. La funció d'aquests cultes era la d'invocar la fecunditat de la Terra (Rumbo, 2003:50). Els Diables patumaires i especialment els Plens, són una mostra clara de pervivències precristianas i cristianes, sincretisme que els relaciona amb divinitats vegetals i forces de la naturalesa. Segons Farràs, el salt de Plens mostra a veritables divinitats vegetals (que) vestides de dimonis i cobertes de foc, no ens suggereixen altra cosa més que una antiga cerimònia de regeneració de la naturalesa reinterpretada posteriorment (Farràs, 1992:62). Els Plens patumaires són figures de caràcter agrari perquè remeten a la vegetació i a la naturalesa, però també ho són de caràcter màgic perquè estan relacionats amb la sacralització del foc i de la naturalesa. Aquestes idees estan materialitzades en els seus fuets (vermell-foc) i en la vidalba (verd-naturalesa) (Rumbo, 2003:50).

Els Plens de la Patum podrien provenir de la figura dels homes del bosc (8), essent la vidalba i les màscares els elements que demostrarien el manteniment d'antics elements agraris en aquests (Rumbo, 2003:51). Aquestes divinitats vegetals, després d'un procés de reelaboració i adaptació al cristianisme, van acabar transformant-se en deixebles, acòlits de Satanàs (9). Una cita documental, corrobora que la cristianització d'aquestes divinitats vegetals en Diables, es va produir amb anterioritat a la institució del Corpus, específicament en 1150, en el banquet commemoratiu de les noces de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i Petronila d'Aragó. Això demostraria que l'origen d'aquesta comparsa no es troba en el Corpus Christi, sinó que aquest va ser una etapa més en l'evolució de tradicions heretades des de temps remots (Rumbo, 2003:51-54).

A diferència de les figures de Diables de moltes poblacions catalanes, els Plens de Berga presenten una forma molt primitiva, a mig camí entre els homes del bosc i els dimonis, com si es tractés d'un híbrid o d'un homínid dantesc a mig evolucionar(Rumbo, 2003:55). Una de les raons que podria explicar aquesta diferència, és que a Berga, el clàssic entremès de Corpus de l'Infern, va tenir un menor desenvolupament que en la Catalunya Nova. Els Plens conserven tres elements que demostrarien les seves arrels paganes i agràries: la màscara o carota, la tipologia de fuet i la vidalba(Rumbo, 2003:55).

Quant a l'evolució de les comparses dels Diables en la Patum, també existeixen diferències respecte a les manifestacions d'altres poblacions catalanes. A partir del segle XVI, gran part de les representacions de Diables a la Catalunya Nova van incorporar la paraula en les seves escenificacions, el que va provocar que en la següent centúria, es produís una diferenciació entre la manifestació pirotècnica (equivalent als Plens berguedans) i la teatral (equivalent a les Maces). Aquesta separació, no es va produir a Berga fins a la primera meitat del segle XX, època en la que es va establir la diferenciació definitiva entre Maces i Plens (Rumbo, 2003:56-59). El canvi més espectacular viscut per la comparsa dels Diables en la seva forma de Plens, ha estat l'augment del seu nombre, passant de quatre a principis de segle als cent que en l'actualitat actuen a cada salt (Rumbo, 2003:59).

Establir l'origen de les comparses d'aparença antropomorfa de la Patum és una tarea controvertida. Els Gegants a l'igual que els Nans, són figures festives que han experimentat un gran èxit no només en la pràctica totalitat de les manifestacions festives catalanes sinó també en altres cultures. Els orígens dels Gegants podrien versar entre el desig d'imitar i el de reproduir imatges de personatges reals o alegòrics (Rumbo, 2003:79). Jaume Farràs apunta tres orígens possibles. El primer seria bíblic, essent aquests els descendents de la unió sobrenatural de la tribu dels Elohim amb les filles d'humans. El segon seria, el que afirma que els Gegants provindrien de diverses espècies vegetals que van evolucionar cap a formes humanes. El tercer especularia sobre aspectes que els relacionen amb la idea de renovació de la vida a través de l'energia vital (Farràs, 1992:61).

Els Gegants després d'un procés de cristianització, en els primers temps del Corpus, van representar a figures bíbliques o a figures de grans dimensions que acompanyaven a personatges bíblics (10) (Rumbo, 2003:79). Encara que és en un inventari de la sagristia de Berga en 1472 quan apareix per primera vegada documentada l'existència d'un gegant (Sant Cristòfol) en la processó berguedana, no serà fins a 1695, quan a Berga es troba documentada la participació de la figura d'un gegant amb característiques similars a les dels actuals (Rumbo, 2003:79). Aquests Gegants van ser conservats fins a 1867, any en que van ser substituïts pels actuals Gegants Vells (Rumbo, 2003:82) incorporant-se els Gegants Nous a la festa en 1891, últim esdeveniment important de potenciació de la Patum (Rumbo, 1995:33).

A la fi del segle XIX, en plena època de potenciació de la Patum, els orígens dels Gegants van ser interpretats des de punts de vista llegendaris i mítics, molt del gust romàntic de l'època. Segons aquesta interpretació, els Gegants de la Patum representaven al cabdill moro Bullafer, és a dir al Mal simbolitzat en la Mitja Lluna, i els seus balls eren una mofa del poble berguedà cap a aquest personatge. Aquesta interpretació es pot rebatre fàcilment ja que existeixen diversos exemples documentals i gràfics que contradiuen la visió romàntica dels orígens de la comparsa.

El primer exemple és una aquarel·la de Ferran de Sagarra de 1838 que mostra als Gegants anteriors als Vells, portant una boina carlista. El segon exemple és una fotografia datada en 1868 que mostra als Gegants Vells sense vestits sarraïns ni cap detall de caire musulmà o oriental (Rumbo, 2003:82). El tercer exemple és un document de 1725, on apareix la primera interpretació sobre la Patum de Berga (Noguera, 1992:18-19), en aquest cas religiosa. En aquest text, apareix citada la presència de gegants sense cap referència al món musulmà. Per aquesta raó segons Rumbo, els Gegants de Berga com els de la resta de Catalunya, van haver de representar personatges autòctons que es van anar transformant en cabdills sarraïns (...) per a celebrar la victòria en la Guerra d'Àfrica (Rumbo, 2003:84).

L'origen de la comparsa dels Nans és en gran part desconegut. No obstant això, les últimes investigacions sobre el tema han desvetllat que el seu origen podria remuntar-se a l'Edat Mitjana i situar-se en l'evolució dels caps i màscares que representaven a apòstols i figures bíbliques en la processó de Corpus (Rumbo, 2003:86-87). L'existència d'aquest tipus de màscares es troba documentada en 1380 i en 1467 a les processons de Corpus de Barcelona, i en 1589, va ser documentada una parella de "nans" en el Corpus valencià (Rumbo, 2003:87). A Catalunya, els Nans que participaven en les processons, tenien la funció d'obrir pas als gegants entre la gent, és a dir, funcionaven com elements d'ordre. Aquesta funció podrien haver-la heretat de figures més antigues com els homes del bosc o els "esparriots" (Rumbo, 2003:88).

La primera font documental que cita l'existència de Nans a Berga data de 1853, en referència a la introducció dels Nans Vells a la festa, essent 1890, la data d'introducció dels Nans Nous en la celebració (Rumbo, 2003:88). Segons Farràs, la seva introducció va respondre a una espècie de farsa irònica que el poble hauria pretès fer a la burgesia distingida de l'època (Farràs, 1992:19). Els Nans, van ser l'últim element incorporat a la comparsería de la Patum (Rumbo, 2003:92).

El Tirabol, punt i final de la Patum, va ser fins al període de massificació viscut per la festa, des de la segona meitat del segle XX fins a l'actualitat, el salt més participatiu de tots, l'únic moment de participació real en la festa (Rumbo, 2003:115).