Warning: Table './lapatum_drupal6/cache_page' is marked as crashed and should be repaired query: SELECT data, created, headers, expire, serialized FROM cache_page WHERE cid = 'http://museu.lapatum.cat/ca/node/460' in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc on line 128

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/bootstrap.inc on line 636

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/bootstrap.inc on line 637

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/bootstrap.inc on line 638

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/bootstrap.inc on line 639
Visió històrica | Museu de la Patum de Berga

Visió històrica

warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/common.inc on line 148.
Descripció: 

Els orígens remots de la comparseria de la Patum es poden buscar als antics entremesos que formaven part de la processó del Corpus Christi, festivitat religiosa catòlica nascuda a l'Edat Mitjana amb la finalitat de lluitar contra les heretgies i aleccionar pedagògicament al poble.

La manca de fonts documentals fiables sobre la representació de la festivitat a Berga, especialment fins el segle XIX, ha dificultat l'elaboració en termes històrics d'un recorregut linial i coherent sobre la celebració. Aquesta manca documental ha fomentat diferents interpretacions de caràcter religiós, polític o laic sobre la Patum, depenent del moment històric-polític.

A finals del segle XIX es va produir el procés de potenciació i modernització de la Patum, època de "creació" de l'interpretació de la festivitat que ha arribat fins els nostres dies.

La Patum ni sempre ha estat representada de la mateixa forma ni la seva interpretació ha estat sempre la mateixa.

Ampliació: 

Els remots orígens de la Patum es troben arrelats en els antics entremesos que formaven part de la processó del Corpus Christi. Aquesta festivitat religiosa, va néixer al se d'un marc històric concret, el de la creació i consolidació d'heretgies al llarg del segle XIII (Rumbo, 2003:14). El papa Urbà IV la va oficialitzar mitjançant la butlla Transiturus el 1264, va adquirir gran èxit en forma de processó el 1310 i va ser universalitzada el 1316 per Joan XXII, amb una clara finalitat pedagògica i de lluita contra les heretgies (Noguera, 1992:12).

La font documental conservada més antiga sobre l'existència i celebració de la processó religiosa del Corpus a Berga, data del 13 de juny del 1527 (Noguera, 1992:12), el que no implica que la seva existència a la població no fos anterior (Noguera, 1992:13).

El Corpus Christi, va ésser una festivitat religiosa que va adquirir una expansió i importància sense límits perquè permetia l'adoració del sacrament eucarístic en forma de processó fora dels murs eclesiàstics. Des d'aquest marc processional, van néixer entremesos o representacions parateatrals basats en passatges bíblics, en alegories o en els evangelistes, narracions que permetien aleccionar pedagògicament al poble. També sembla ser que inclús es van produir cristianitzacions de divinitats precristianes i ritus pagans (Noguera, 1992:13). Amb el pas del temps, aquests entremesos es van anar desvirtuant potenciant-se en aquests, la seva vertent més lúdica i festiva, derivant en la Bullanga del Santíssim Sacrament, preludi de l'actual Patum de Berga (Rumbo, 2003:15). Aquests aires festius a l'interior de les esglèsies, van provocar denúncies per part de la jerarquia catòlica, que es van traduir en prohibicions relacionades amb la presència als temples sagrats d'aquestes representacions, com les del bisbe de Solsona el 1689 i la carta del vicari general de Solsona el 1723 (Rumbo, 2003:16). Probablement a partir d'aquest moment, Corpus Christi i Bulla van començar desenvolupaments divergents, un de religiós i l'altre més civil i laic (Generalitat de Catalunya, 2004:19-20). Aquestes prohibicions no van fer desaparéixer les comparses a Berga, sinó que van potenciar la seva transformació i així la seva supervivència en el temps.

La manca de fonts documentals riguroses i fiables sobre la celebració patumaire de Berga –especialment fins el segle XIX- és la que ha provocat segons Josep Noguera (Noguera, 1992:8) l'inexistència en termes històrics d'una explicació linial i coherent de la Patum. Noguera afirma que gran part del coneixement històric de la Patum s'ha assentat i basat en llegendes, mites i relats fantasiosos, barrejats quasi de manera indisoluble amb cites històriques, el que ha permès una mitificació de la Patum que ha arribat fins a l'actualitat. Tal i com afirma el mateix autor, a falta de dades històriques neix el mite i, del mite, la mitificació (Noguera, 1992:67). Enfront d'aquesta manca de fiabilitat i desconeixement documental sobre les representacions de la Patum al llarg de la seva història, Noguera planteja la idea d'analitzar històricament les diferentes interpretacions de les que ha gaudit la celebració, emfatitzant el període de finals del segle XIX, època de "creació" de l'interpretació de la Patum que ha arribat fins els nostres dies (Noguera, 1992:9).

Les diferents interpretacions que ha suscitat la Patum en estudiosos i intel.lectuals, han respost als contextes socials i polítics concrets de cada època. En alguns casos, aquestes interpretacions van tenir una caire més religiós, laic i polític o tots ells barrejats, en la línia de l'estudi La Patum de Berga de Jaume Farràs, qui afirma que l'origen i significació de la Patum és com un arbre de dos branques, una política i l'altre religiosa, interpretacions que depenen del clima polític-religiós que domini a cada època (Farràs, 1992:3). De totes maneres, segons Noguera, l'única afirmació que ens aventurem a fer és que La Patum ni ha estat representada sempre igual ni ha tingut sempre la mateixa interpretació (Noguera, 1992:87).

La data límit de la representació de la Patum-Bulla com a fenòmen exclusivament religiós és de 1723 segons Josep Noguera (Noguera, 1992:19). D'aquest any data la prohibició a Berga que no permetia la representació d'entremesos a l'interior de les esglèsies durant la celebració del Corpus per no ésser decoroses i respectuoses amb el Santíssim Sacrament (Noguera, 1992:14). D'aquesta època, encara que no s'ha conservat cap notícia sobre el tipus de representació que es portava a terme, si que s'ha conservat la primera interpretació que es coneix sobre la festivitat, en aquest cas de caràcter religiosa (Noguera, 1992:16-18).

Aquestes prohibicions van obligar a les comparses a sortir als carrers i a abandonar tot tipus de recintes eclesiàstics, encara que depenien de la processó religiosa ja que la precedien.

L'interpretació que va poder generar la Patum durant la I'Il.lustració, es veu reflectida a les respostes que els regidors berguedans van haver de contestar al qüestionari que el 1787 els hi va presentar Francisco de Zamora, funcionari al servei de Godoy, en motiu del seu viatge per terres catalanes. La resposta dels regidors de Berga sobre quin era l'element que més es distingia a la vila, va ser les festes de l'Octava de Corpus, origen de les cuals s'ignora (Noguera, 1992:20). Aquesta interpretació té un caire més civil que l'anterior.

A partir del segle XIX, encara que es desconeix amb anterioritat des de quan, van començar a circular per Berga tota una sèrie de llegendes i motius literaris sobre l'origen de la Patum, que barrejats indistintament amb esdeveniments històrics reals, han forjat un mite sobre la celebració, mite que va resultar indispensable a l'època de la potenciació de finals del segle XIX (Noguera, 1992:23). Aquestes llegendes narraven batalles heroiques amb tints mítics entre berguedans i moros durant invasions àrabs, i encara que mai es van contrastar ni revisar amb rigor per part dels intel.lectuals i erudits de l'època, ràpidament van passar a l'impremta, començant així un procés de mitificació recolzat en l'unió de llegenda i història. Al respecte, és interessant citar figures d'autors que van fomentar aquesta mitificació a l'època com Ramon Pujol i Thomàs, Joan Canal i Gamisans amb l'obra teatral Lo Castell de Blancafort i Jacint Vilardaga amb l'obra Història de Berga (Noguera, 1992:24-28).

A finals del segle XIX, entre el 1887 i el 1891 (Noguera, 1992:48) es va produir el procés de potenciació de la Patum, promoció que va permetre la seva difusió més enllà de l'àmbit local i comarcal i la seva modernització, permetent així la seva supervivència (Noguera, 1992:90). Les crisis econòmiques de l'època, que van afectar fortament a la població, van provocar la necessitat de promoció local de la ciutat per atraure forasters. La millor manera de fer-ho era utilitzant la Patum com a "reclam turístic" (Noguera, 1992:38). Aquesta promoció implicava que tant la población berguedana com els seus intel.lectuales compartien l'idea de que la Patum era una festivitat diferent i original tot i que era un element festiu més dintre de les celebracions de l'Octava de Corpus (Noguera, 1992:45). Aquest procés de potenciació es va reflectir documentalment als manifestos sobre la celebració del 1876, Patum, Patum, Patum! i Tum, Tum, Tum! (Costa; Farràs, 1987); el 1877 a partir d'un article històric-llegendari de Ramon Pujol i Thomàs i de l'article quasi metafísic del farmacèutic Climent Florejachs i Roca que situa l'origen de la Patum en batalles de moros i cristians (Noguera, 1992:38); el 1878 a partir de la detallada crónica de El Semanario Bergadán (Noguera, 1992:40) i el 1886 mitjançant la crònica efectuada pel diari El Berguedà (Noguera, 1992:45). En totes aquestes publicacions anteriors a l'estricta època de la potenciació, la Patum va ser potenciada i utilitzada com a reclam turístic per atraure forasters.

Durant el període de potenciació, és a dir, entre el 1887 i el 1891, es van produir denúncies públiques (Noguera, 1992:48) que pertocaven al pèssim estat de les comparses i els seus vestits. Aquestes denúncies efectuades des del diari El Bergadán, d'oposició municipal al batlle del moment, Agustí Rosal i Sala, i Manuel Pla i Farriols, tinent alcalde de Berga, van ser els detonants que van permetre el naixement d'aquest procés (Noguera, 1992:48-49). Els canvis produïts durant aquesta època van ser la composició d'una melodia pels Dimonis Plens el 1888 i pels Turcs i Cavallets (1888-1890) per Joaquim Serra i Farriols i la mítica confecció de fuets per “Xeró”. El 1890 es van renovar els vestits de diverses comparses –Turcs i Cavallets i la Mulaguita-, es van sustituir els antics cavallets per uns de nous i va aparéixer per primera vegada la Guita Xica (Noguera, 1992:50-54). L'últim gran acte de potenciació de la Patum el va protagonitzar l'adquisició dels Gegants Nous per l'Ajuntament de la ciutat (Rumbo, 1995:33).

Després del procés de potenciació de la Patum, la festivitat més que canviar en la seva representació, ho ha fet en les diverses interpretacions que ha suscitat. A principis del segle XX, la Patum va començar a ser interpretada desde paràmetres del romanticisme, revestint-se ideològicament de catalanisme conservador, de religiositat i de patriotisme (Noguera, 1992:61), gestant-se una sèrie de tòpics que han arribat fins els nostres dies. Els autors que van potenciar aquesta visió mitificada i catalanitzada de la Patum, van ser Antoni Sansalvador i Castells amb l'obra literario-llegandària i de tints èpics La Patum, publicada el 1916, on presentava a la festivitat com una expressió de llibertat i d'oprimits contra opressors (Noguera, 1992:62); mn.Bonaventura i Ribera, qui barrejant quelcom literari i històric, va continuar l'estela de Sansalvador i Vilardaga mitificant l'origen de la Patum en batalles de moros i cristians (Noguera, 1992:67) en conferències a Berga el 1904 i el 1905 i el dr. Ramon Huch i Guixer, autor que va seguir les mateixes línees ideològiques que els autors anteriors.

Fins els anys 50 del segle passat, la Patum va seguir essent interpretada a partir dels motius llegendari-històrics potenciats anteriorment per Sansalvador i Ribera, havent passat els filtres ideològics propis de cada època. Durant la República, la Patum va viure un període de laicització i durant la dictadura franquista una potenciació de l'interpretació de l'origen religiós, el qual continua la línia d'allò exposat per Jaume Farràs (Farràs, 1992:3). A la Patum de post-guerra, època d'interpretació de la celebració quasi exclusivament religiosa, es va portar a terme la construcció i estrena de la Custòdia Monumental el 1944, situant-se a la base una de les primeres representacions materials de la Patum (Noguera, 1992:78). Aquesta promoció religiosa va ser potenciada pel bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancón al Congrés Eucarístic Diocesà del 1953 i pel canonge Ramon Espert en un article a la revista Queralt, titulat Berga Eucarística (Noguera, 1992:79-80).

Entre els últims estudiosos de la Patum es troba mn. Armengou qui a partir del 1953 a la Carta oberta de la Geganta Vella (Noguera, 1992:81), va denunciar la degradació que vivia la festa a l'època, i va criticar la seva massificació i salvatgisme (Noguera, 1992:84).

A l'actualitat, a l'estudi interdisciplinar sobre la Patum, els autors més destacats són l'historiador Josep Noguera, el sociòleg Jaume Farràs i el folklorista Albert Rumbo, qui conjuntament estan aportant interpretacions novedoses i ajustades sobre el fenòmen patumaire.

Aprofundiment: 

Els orígens històrics de la Patum de Berga, remots, es poden trobar als antics entremesos i representacions parateatrals que acompanyaven a la processó del Corpus Christi, festivitat religiosa des d'on es situa l'origen de la celebració patumaire.

El naixement i posterior universalització de la processó religiosa del Corpus Christi, es va produir en un context històric concret, de creació i consolidació de pràctiques religioses que s'apartaven perillosament de l'ortodòxia i dogma catòlics, pràctiques considerades herètiques per la jerarquia catòlica (Rumbo, 2003:14). Berenguer de Tours, va divulgar una de les heretgies amb més expansió a l'època, que negava la presència real de Crist durant el sacrament de l'Eucaristia, pel que al 1246, el bisbe de Lieja, va instituir una celebració per honorar el Santíssim Sacrament. Malgrat que en un principi, la festivitat es va cenyir a un marc local i concret –la diòcesi belga-, ràpidament va adquirir un èxit espectacular a tota la cristiandat (Generalitat de Catalunya, 2004:18). La celebració va ser establida finalment pel papa Urbà IV mitjançant la butlla Transiturus l'any 1264, va adquirir un èxit capital el 1310 com a processó i va ser universalitzada pel papa Joan XXII el 1316 (Noguera, 1992:12) amb el clar objectiu de lluitar contra l'heretgia de Berenguer de Tours i aleccionar moralment al poble.

Sembla ser que la primera processó documentada del Corpus Christi a Espanya va ser la de Barcelona els anys 1319 o 1320, la més antiga documentada al Berguedà va ser la de Bagà el 1333 i en quant a Berga, la font documental més antiga que es coneix en relació a l'existència de la processó religiosa a la població, els acords presos per la Comunitat de Preveres de Santa Eulàlida de Berga, daten del 13 de juny de 1527 (Noguera, 1992:12). Malgrat tot, encara que fins ara no s'hagi conservat cap indici documental sobre la celebració del Corpus a Berga anterior a aquesta data, es pot afirmar que amb tota probabilitat, aquesta deu datar, com a la resta de poblacions catalanes, de l'època d'institucionalització del Corpus (Noguera, 1992:13).

L'expansió de la festivitat del Corpus Christi es va recolzar en el fet de que per primera vegada el sacrament eucarístic va ser exaltat públicament fora dels murs eclesiàstics en forma de processó religiosa, ritus ambulatori molt del gust a l'Edat Mitjana. Entorn de l'adoració a l'Eucaristia van néixer tota una sèrie d'entremesos –representacions parateatrals- encarregats d'aleccionar pedagògica i moralment al poble en els ensenyaments considerats canònics per la cúria catòlica. Entre les primeres representacions, es troben entremesos basats en personatges de l'Antic i del Nou Testament, en els evangelistes, en diverses alegories, e inclús en cristianitzacions de divinitats precristianes i ritus pagans (Noguera, 1992:13).

Amb el pas del temps, aquestes representacions, de gran èxit entre el poble més per la seva vertent festiva i lúdica que no pas la pedagògia, es van anar allunyant del seu sentit original, transformant-se i conservant-se els seus elements més festius i derivant en la Bullanga del Santíssim Sacrament, preludi de l'actual Patum de Berga (Rumbo, 2003:15). Tal i com indica el seu nom, Bullanga-Bulla (1), l'alegria i els aires de festa que es respiraven en aquests entremesos que encara formaven part de la processó, van ser ràpidament considerats com “abusos” per part de la jerarquia eclesiàstica, ja que restaven dignitat i respecte al decorum que exigia l'adoració al Santíssim. Aquestes denúncies es van traduir en prohibicions relacionades amb la presència als temples sagrats d'aquestes representacions. A Berga, s'ha conservat documentació sobre dos prohibicions, la dictada pel bisbe de Solsona el 1689 i la carta del vicari general de Solsona al rector de Berga el 1723 (Rumbo, 2003:16). Encara que no es pot afirmar amb tota seguretat, sembla ser que a partir d'aquest moment Corpus i Bulla es van començar a desenvolupar per camins divergents. Per una part, la processó del Corpus es va encarregar d'adorar al Santíssim Sacrament i la jerarquia catòlica i la Bulla, de caràcter més laic i civil, es va encarregar de retre homenatge a les autoritats polítiques i civils (Generalitat de Catalunya, 2004:19-20).

A diferència del que va passar a gran part de les poblacions catalanes, en les que les comparses de la Bulla van desaparéixer per la pressió eclesiàstica exercida mitjançant contínues prohibicions (2), a Berga no sols es van conservar sinó que es van transformar i ampliar, arribant fins els nostres dies en forma de comparses de la Patum (3), autònomes, independents i deslligades completament de l'antiga processó del Corpus Christi (4).

A l'exposició d'una visió històrica sobre la Patum de Berga subjeu una dificultat implícita, la manca de fonts documentals concretes i versemblants que permetin exposar una explicació linial de la festivitat amb certa coherència. Segons l'historiador berguedà Josep Noguera (5) (Noguera, 1992:8), gran part de les fonts documentals des de les que han estat elaborades diferents línees històriques de la Patum, van estar basades en llegendes, mites i relats fantasiosos que barrejades amb cites històriques, van constituir la base que ha permés la mitificació de la Patum fins els nostres dies. Aquesta manca de fonts documentals i històriques sobre la Patum–especialment fins el segle XIX- és la que segons Noguera ha dificultat la creació d'un relat històric rigurós i verídic de la celebració. Tal i com afirma el mateix autor, a falta de dades històriques neix el mite i, del mite, la mitificació (Noguera, 1992:67).

Josep Noguera, a la seva obra Visió històrica de la Patum de Berga, planteja la idea d'analitzar històricament les diverses interpretacions que ha viscut la Patum al llarg de la seva història, fent especial èmfasi al període de finals del segle XIX, època en la que segons Noguera, es va produir la “creació” de l'interpretació de la Patum que ha arribat fins a l'actualitat (Noguera, 1992:9). Aquesta tesi, està en la línia de pensament de l'historiador britànic Eric Hobsbawm, qui a la seva obra La invención de la tradición afirma que les “tradicions” que semblen o reclamen ésser antigues són sovint bastant recients en el seu origen, i a vegadess inventades (…) el que implica automàticament continuitat amb el passat (…) en gran part fictici” (Hobsbawm, 1992:7-8). Aquesta idea es podria aplicar a tota la sèrie de mitificacions històriques sobre la Patum que s'han recolzat en documentació que ha citat a la “tradició” com a element verificador, sense que hagi estat constatada la seva veracitat històrica.

Les visions i interpretacions que ha suscitat la Patum de Berga al llarg de la seva història a estudiosos i intel.lectuals locals i foranis a través d'obra literària, cròniques, documentació civil o eclesiàstica, han estat de diversa índole perquè han sigut la resposta a patrons sociopolítics particulars de cada època. En alguns casos, aquestes interpretacions van ser de caràcter exclusivament religiós, polític o laic; en altres ocasions, a les interpretacions es van barrejar elements polítics, religiosos i laics. Jaume Farràs, en el seu estudi La Patum de Berga, desenvolupa profundament aquesta idea (Farràs, 1992:3). L'autor berguedà defineix la Patum mitjançant una metàfora visual molt il.lustrativa, un arbre de dos branques, una política i una altra religiosa. Segons Farràs, l'origen i significació de la celebració, participa d'ambdós elements, els quals han estat potenciats amb major o menor fortuna a les diferents interpretacions, depenent del caire polític-religiós dominant a cada època.

Malgrat tot, s'ha de comentar que en alguns casos, les diferentes interpretacions que apareixen a la documentació existent sobre la festivitat, pertanyen més a l'esfera teòrica, intel.lectual i especulativa pròpia dels erudits que no pas del poble o patumaires, quins generalment, participen més de l'esfera dinàmica i lúdica d'aquesta, el que no implica que no hagin participat activament en el procés de mitificació de la Patum juntament amb els primers. No obstant això, segons Noguera, l'única afirmació que ens aventurem a fer és que La Patum ni ha estat representada sempre igual ni ha tingut sempre la mateixa interpretació (Noguera, 1992:87).

Josep Noguera, estableix l'any 1723 com la data límit de la representació de la Patum-Bulla com a fenòmen exclusivament religiós supeditat totalment a la processó del Corpus (Noguera, 1992:19). Aporta com a prova documental la prohibició del 1723, que no permitia la representació d'entremesos durant la celebració del Corpus Christi dins de les esglèsies, per considerar-les abusives i poc respectuoses amb el Santíssim (Noguera, 1992:14). Encara que s'ignora com era representada la Patum durant aquesta època, sí es coneix una interpretació coetània en el temps, gràcies a un document escrit el 1715 pel notari de Berga Altarriba i Godolà, L'Estatut y costums del que dehuen fer los magnífichs señors regidors de Berga, on apareix la relació més complerta el que degué ésser el Corpus Berguedà de l'Època Moderna (Noguera, 1992:16). Al document s'aprecia que els entremesos de la Patum acompanyaven a l'Eucaristia durant la processó i a més a més també participaven en una processó de carren en honor als regidors. D'aquest text, també es despren segons Noguera, la primera interpretació conservada del significat de cada comparsa de la Patum, en aquest cas religiosa: Lo ballar los Cavallets, Turchs, y angels devant lo Santissim Sagrament significa quan lo Real profeta David… (Noguera, 1992:18).

A partir de 1723, i degut a les prohibicions, la Patum va abandonar els murs eclesiàstics per sortir als carrers, encara que sense abandonar totalment la seva relació amb la processó religiosa ja que la precedia. A diferència d'altres poblacions catalanes, on l'abandonament del marc habitual de les comparses per un altre diferent va provocar la seva desaparició, a Berga aquestes es van conservar, el que no implica que no es devaluessin (Noguera, 1992:19). En quant a l'interpretació que va poder suscitar la Patum durant la Il.lustració, és molt interesant el qüestionari que els regidors berguedans van haver de contestar el 1787 al funcionari al servei de Godoy, Francisco de Zamora en motiu del seu viatge per terres catalanes. En la seva pregunta als regidors sobre quin era l'element més distingit de la vila, aquests van afirmar que les festes de l'Octava de Corpus, amb entremesos cuyo origen se ignora (Noguera, 1992:20). Al document s'aprecia que els berguedans ja consideraven la 
celebració com quelcom original, específicament berguedana i que “desconeixien” o "havien oblidat" la significació religiosa que poc temps abans havien disfrutat les comparses (Noguera, 1992:20).A l'època, segons el document, l'interpretació té un caràcter més civil.

El 1838 (Noguera, 1992:22), la Patum podria haver estat interpretada i utilitzada amb fins polítics tal i com s'aprecia en un dibuix de Sagarra, on mostra la Patum a la plaça de Carles V –actual plaça de Sant Pere- emplaçament on s'observa a un gegant portant una boina carlina.

En quant als entremesos participants a la comparseria de la Patum durant el segle XIX, els Turcs i Cavallets mereixen una menció especial ja que semblen ser (Noguera, 1992:23), el punt de partida des d'on es van sustentar tota una sèrie de llegendes al voltant de l'origen de la Patum, motius llegendaris i literaris que barrejats amb aconteixements històrics, van forjar un mite sobre la Patum, indispensable posteriorment durant l'època de pontenciació i reinterpretació de la celebració –finals del segle XIX-. Aquesta sèrie de llegendes, narraven gestes heroiques dels habitants de Berga en batalles contra moros durant invasions àrabs, indicant que la vila havia disfrutat d'una gran prosperitat fins la destrucció d'aquesta per part dels àrabs (Noguera, 1992:23). Encara que aquests tipus de llegendes –violentes batalles entre moros i cristians- no es van sustentar en cap tipus de font documental sinó en tradicions populars i orals, van passar a l'impremta i es van començar a barrejar indistintament amb referències històriques sobre aconteixements esdevinguts al passat a la vila de Berga, sense cap tipus de rigor, potenciant així un procés de mitificació recolzat en l'unió de llegenda i d'història. Està documentat per Salrach, que la invasió àrab al Berguedà va ser ínfima en el temps i va tenir mínimes influències per a la población civil (Noguera, 1992:24). Referent a això és important citar a autors que van contribuir en aquest procés, com Ramon Pujol i Thomàs amb un article de tipus històric publicat el 1877 amb motiu d'haver-li estat otorgat el títol de ciutat a la vila de Berga, on va relacionar les mitges llunes de l'escut de Berga i "Cal Morí" amb aquestes llegendes, Joan Canal i Gamisans amb l'obra teatral "Lo Castell de Blancafort", situant l'origen de la Patum en aquest Castell i Jacint Vilardaga qui a l'obra Història de Berga, es situa com el primer autor en donar un origen no religiós a la Patum, sinó en honor a l'aristocràcia (Noguera, 1992:24-28).

A finals del segle XIX, es va produir segons Noguera (Noguera, 1992:77), el procés de potenciació de la Patum, una espècie de promoció que va permetre la seva difusió més enllà de l'àmbit local i inclús comarcal, una modernització que encara que certament va modificar elements conservats de la representació medieval fins el momento, va permetre la seva supervivencia flexibilitzant-la (Noguera, 1992:90). Una de les raons bàsiques que van permetre el procés de potenciació de la Patum de Berga, va ser la necessitat de promoció local de la ciutat per atraure forasters, utilitzant la festivitat com a "reclam turístic" en una època de crisis i penúries econòmiques per a gran part de la població (Noguera, 1992:38). Per a la població berguedana de l'època i els seus intel.lectuals, la Patum ja era una festivitat diferent i original, aspecte que va permetre la seva potenciació, encara quan el que avui s'entén per Patum, és molt diferent al que s'entenia a finals del segle XIX. A l'època, la Patum era un element festiu més dintre de les celebracions de l'Octava de Corpus (Noguera, 1992:45).

Aquest procés de potenciació que segons Noguera versa entre 1887 i 1891 (Noguera, 1992:48) i segons Rumbo (Rumbo, 2003:19) entre 1887 i 1892, es pot veure reflectit en una sèrie de fonts documentals, com als dos manifestos publicats el 1876 en referència a la celebració, Patum, Patum, Patum! i Tum, Tum, Tum!, probablement redactat aquest últim per Ramon Pujol (Noguera, 1992, 31-32). Els autors Costa y Farràs (Costa; Farràs, 1987) mostren a partir d'extractes d'aquests manifestos com cada barri durant la celebració patumaire estava representat per una flor emblemática, com van discòrrer les diferents disputes entre administradors de cada barri al voltant de l'organització de la festa i els elements que van començar a canviar o a reformular-se en aquest camí de potenciació de la Patum mitjançant l'inclusió de "la nova funció del divendres" (Noguera, 1992:34). El 1877, any de proclamació de Berga com a ciutat, a part de l'article histórico-llegendari mencionat anteriorment de Pujol i Thomàs, és interessant citar l'article del farmaceútic Climent Florejachs i Roca, de tints quasi metafísics, on situa l'origen de la Patum en batalles de moros i cristians (Noguera, 1992:38). A l'any 1878, és important nombrar la crónica efectuada pel diari El Berguedà (Noguera, 1992:45), on es pot constatar com la Patum és potenciada i utilitzada com a reclam turístic per atraure forasters.

Durant el període de potenciació de la Patum entre els anys 1887 i 1891, es van començar a produir denúncies públiques (Noguera, 1992:48), per l'abandonament de les comparses i les seves pobres vestimentes, el que va propiciar una reforma radical d'alguns elements. El punt de partida d'aquesta potenciació (Noguera, 1992:49), van ser les denúncies efectuades des del diari El Bergadán, d'oposició municipal al batlle del moment, Agustí Rosal i Sala, sobre el pèssim estat de les vestimentes patumaires, comparses… i la figura de Manuel Pla i Farriols, tinent alcalde de Berga. El 1888 (Noguera, 1992:50) Joaquim Serra i Farriols va composar la música dels Dimonis Plens i la dels Turcs i Cavallets (1888-1890) i es va produir la confecció de fuets pel mític “Xeró”. El 1890 van ser renovats els vestits de la Patum (Noguera, 1992:53) de Turcs i Cavallets i de la Mulaguita, van ser substituits els antics cavallets per uns de nous i va aparèixer per primera vegada la Guita Xica. El 1891, van ser adquirits els Gegants Nous per l'Ajuntament de la ciutat (Noguera, 1992:54), el que segons Noguera i Rumbo (Rumbo, 1995:33) es va convertir en l'últim acte de potenciació de la Patum, aspecte que no menciona el folklorista Joan Amades en la seva obra Gegants, Nans i altres entremesos. Segons Amades, van començar a actuar a la celebració el 1901 (Amades, 1983,:82). La potenciació de la Patum es va produir a partir de la mitificació efectuada per autors com Vilardaga i Pujol, quins en els seus textos van barrejar història i llegenda a l'origen de la Patum, i mitjançant la consciència per part dels berguedans i intel.lectuals de que la Patum era una celebració totalment única i particular (Noguera, 1992:55). Els diferents programes de la Patum des del 1892 fins el 1895 van promocionar i potenciar la festivitat mitificant el seu origen i comparses, aspecte que van acceptar de bon grau els propis berguedans.

Si la Patum, des d'aquesta potenciació no ha patit importants variacions a la seva representació, sí que ho ha fet en les seves interpretacions. El 1901, a Berga va tenir lloc el primer Certamen Literari de la ciutat, presentat com Jocs Florals i presidit per mn. Jacint Verdaguer (Noguera, 1992:60). D'aquest certamen hi cap destacar la figura del guanyador, Antoni Sansalvador i Castells, que amb l'obra literària i de poc rigor històric La Patum, publicada el 1916, es va convertir en altre dels grans mitificadors de la Patum, revestint ideològicament de catalanisme polític conservador, de religiositat i patriotisme a la celebració (Noguera, 1992: 61). La seva obra, romàntica, va crear una cadena de tòpics sobre la Patum que han arribat fins els nostres dies (Noguera, 1992:62), dels que s'haurien de destacar l'utilització de la Patum per part de Sansalvador com una obra èpica i mística, d'opressors contra oprimits per així protestar contra tota dominació estrangera (Noguera, 1992:62), en referència a l'idea de Castella i d'Espanya. Sansalvador fou també el primer autor que va relacionar l'origen de la Patum amb l'institució de les festes del Corpus (Noguera, 1992:63).

Aquest tipus d'interpretació més literària i llegendària que no pas històrica sobre el seu origen, començada per Vilardaga i que ha arribat fins a l'actualitat també va ser seguida per altre dels personatges clau en la mitificació de la Patum, mn. Bonaventura i Ribera. Ribera, en la línia de Sansalvador, fent passar allò històric per literari, va continuar fomentant l'origen literari de la Patum, relacionant-lo amb les batalles de moros i cristians –Cova de Camp Mauri- (Noguera, 1992:67), en un to místic, literari i dramàtic a unes conferències celebrades a Berga el 1904 i el 1905. És curiós observar com van ser els intel.lectuals els que van fomentar i crear interpretacions de tints llegendaris sobre la Patum, el que segons Hobsbawm reforça que en ocasions, allò que s'ha conservat a la memòria popular no és el que ha estat seleccionat, escrit, dibuixat, popularitzat i institucionalitzat per aquells que tenen la funció de fer precisament això (Hobsbawm, 2002:20). A més a més, Ribera (Noguera, 192:72), va representar a nivell teòric l'esperit d'una època que sentia nostàlgia per una representació de la Patum anterior a la potenciació. En aquesta mitificació i dignificació efectuada per Sansalvador, mn. Ribera i el dr. Ramon Huch i Guixer (6), tots van seguir en les seves interpretacions sobre la Patum, la línia catalanitzadora proposada per Torras i Bages en la seva obra “La Tradició Catalana” (Noguera, 1992:74), obra que probablemente inspirà a mn. Armengou a la Carta oberta de la Geganta Vella (Noguera, 1992:76).

Fins pràcticament els anys 50, la Patum es va seguir interpretant a partir de les llegendes romàntiques de Sansalvador i Ribera, les quals, van passar convenientment els filtres ideològics imposats per cada moment històric concret, en la línia de l'exposat pel autor Jaume Farràs (Farràs, 1992:3). Durant la República, es va produir un procés de laicització i a la dictadura franquista, l'interpretació religiosa és la que va adquirir major notorietat. A la Patum de post-guerra es poden observar dos períodes (Noguera, 1992:77), el que va anar des del 1939 fins finals dels anys 50, període del nacionalcatolicisme i el segon, que va des dels anys 60 fins a l'actualitat, període de la massificació.

L'ideologia dominant a l'època de post-guerra va afectar a l'interpretació de la Patum, produint-se una potenciació religiosa de la festivitat, que va tenir com a detonant la construcción i estrena d'una Custòdia Monumental el 1944, obra de Ramon Minoves, on a la seva base es va situar una de les primeres representacions materials de la Patum (Noguera, 1992:78). A més a més, la Patum va ser promocionada a nivell religiós pel bisbe de Solsona Vicent Enrique i Tarancón al Congrés Eucarístic Diocesà de 1953 (Noguera, 1992:79) i pel canonge Ramon Espert en un article de la revista Queralt, titulat Berga Eucarística (Noguera, 1992:80).

Un dels últims i més importants estudiosos de la Patum ha estat mn. Armengou, qui el 1953, a la Carta oberta de la Gegant Vella (Noguera, 1992:81), en un to irònic, va denunciar els excesos i degradació que va viure la Patum d'aquella època, ja que probablement a la Patum es permetien cert tipus d'excessos més propis del Carnestoltes, festa prohibida a l'època (Noguera, 1992:83). Armengou va criticar la seva massificació i salvatgisme (Noguera, 1992:84). En quant a l'estudi de la celebració, va relacionar en l'origen de la Patum allò religiós i civil, va recuperar “veladament” el missatge catalanista de Sansalvador i Ribera i va parlar del concepte de respecte ciutadà, ja que aquesta és una festa de carrer (Noguera, 1992:84).

A l'actualitat, la Patum, objecte d'estudi multidisciplinar, s'està investigant des de diferents disciplines, que per si mateixes resulten parcials, però que en el seu conjunt poden ajudar a ressoldre millor les llacunes que encara actualment es tenen referent a això. En aquest estudi interdisciplinar, d'entre tots els estudiosos i investigadors, destaquen l'historiador Josep Noguera, el sociòleg Jaume Farràs i el folklorista Albert Rumbo, quins en conjunt estan aportant noves interpretacions, més ajustades i rigoroses sobre la Patum.