Warning: Table './lapatum_drupal6/cache_page' is marked as crashed and should be repaired query: SELECT data, created, headers, expire, serialized FROM cache_page WHERE cid = 'http://museu.lapatum.cat/ca/node/458' in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc on line 128

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/bootstrap.inc on line 636

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/bootstrap.inc on line 637

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/bootstrap.inc on line 638

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/bootstrap.inc on line 639
Visió antropològica | Museu de la Patum de Berga

Visió antropològica

warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/database.mysqli.inc:128) in /var/www/vhosts/museu.lapatum.cat/httpdocs/includes/common.inc on line 148.
Descripció: 

Els orígens de la comparseria de la Patum es troben en els rituals de vegetació i de regeneració genèsica que sustenten el cicle de Maig. La participació de l'ésser humà en aquest cicle de caràcter agrari i vegetatiu, va generar la creació de tot un seguit de pràctiques rituals de caràcter pagà.

L'Església Catòlica va assimilar, va readaptar i va integrar en el si del Corpus Christi i dels seus entremesos, part d'aquest cerimonial primigeni, convertint-lo en un vehicle de cristianització.

La comparseria de la Patum, àdhuc havent sofert una important superposició de significats al llarg de la seva història, encara conserva reminiscències en el seu interior de pràctiques precristianes.

Ampliació: 

La interpretació sobre els orígens i significació de la Patum al llarg de la seva existència s'han portat a terme des de diferents disciplines, tant de forma paral·lela com de forma conjunta. Existeixen visions literàries, mítiques, llegendàries, històriques, religioses, antropològiques i folklòriques sobre la festivitat. La Patum ha participat indistintament de totes aquestes visions de la mà d'intel·lectuals i erudits locals i foranis, quins al llarg de la història han plasmat les seves opinions i estudis sobre el fenòmen en cròniques, documentació civil o eclesiàstica, obra literària, estudis acadèmics i assajos multidisciplinars.

L'autor berguedà Jaume Farràs, a la seva obra La Patum de Berga, utilitza una metàfora visual per explicar els diferents patronatges, orígens i significació que posseeix la celebració. La Patum és un arbre de dues branques, una política i l'altra religiosa, participant el seu origen i significació d'ambdós factors (Farràs, 1992:3). Al llarg de la seva història, s'han produït potenciacions d'un o d'altre element, depenent del clima sociopolític regnant a cada època. En la recerca dels seus orígens, especialment en els primers relats llegendàrio-històrics del segle XIX on intentaven narrar-se els motius fundacionals de la festa, es van entremesclar sense distinció, tot un seguit d'elements històrico-religiosos, llegendaris i mítics al mateix temps. La Patum des dels seus orígens va gaudir d'un doble patrocini, el de l'Església i el de les institucions polítiques, el que va produir que en el segle XIX, la festa fos interpretada com una celebració emmarcada en la festivitat religiosa del Corpus en record del triomf, a nivell local, contra el moro assetjador, el turc espoliador i raptor, contra el Mal, en definitiva (Farràs, 1992:3). No obstant això, la Patum no és només un esdeveniment amb arrels històriques o religioses. La naturalesa de la Patum és festiva i com a festa, permet una interpretació sobre els seus orígens de caire etnológic-màgic-religiós. Farràs proposa un interessant apropament de caràcter antropològic en la recerca dels orígens i significació de la festivitat.

La processó de Corpus és la mare de la Patum segons mn. Armengou. (Farràs, 1992:36). L'origen de la Patum és religiós i es troba en els entremesos o representacions parateatrals que acompanyaven a la desfilada triomfal de la Custòdia del Santíssim Sacrament a la processó del Corpus Christi. Aquesta processó religiosa, va desfilar per tota la geografia cristiana des d'aproximadament el segle XIV fins a 1970 . La funció d'aquests entremesos era alliçonar al poble en l'ortodòxia canònica catòlica i allunyar-lo de qualsevol pràctica considerada herètica per la jerarquia catòlica. Tant a les poblacions catalanes com a Berga, la festa religiosa va ser instituïda amb gran solemnitat, el que va provocar que en aquesta fossin acollides tot tipus de pràctiques i manifestacions populars (danses i jocs), que amb tota probabilitat eren reminiscències d'antigues cerimònies i rites agraris col·lectius. L'Església Catòlica, finalment les va acollir en el seu si després d'un procés de reinterpretació que les va convertir en vehicles de cristianització (Farràs, 1992:25).

Amb el pas del temps aquests entremesos van anar adquirint entitat pròpia, després d'un procés de separació i independència respecte al seu context original (processó religiosa). La progressiva pèrdua de vinculació amb la processó de Corpus per part dels entremesos, va derivar en la Bulla del Santíssim Sacrament (precedent de l'actual Patum), comparseria de caràcter més laic i civil, caracteritzada pels seus aires lúdics i festius i pel gran èxit que va viure entre la població. Perdut en gran part el seu sentit original, la Bulla va acabar sent al poder terrenal el que la processó era al poder celestial (Rumbo, 2003:15). El caràcter lúdic de la celebració va contrariar a l'Esglèsia, qui veient en aquesta una manifestació grotesca i allunyada de l'esperit de decórum i respecte que devía regir l'adoració al Santíssim, va començar a promulgar sobretot a partir del sigle XVIII, decrets i prohibicions eclesiàstiques recolzades per les institucions civils y reals del moment. Aquesta pressió restrictiva, que va provocar la desaparició de les Bulles a la pràctica totalitat de poblacions catalanes, encara que va afectar a la celebració berguedana, va permetre la seva transformació i evolució, garantint així la seva supervivència. Aquesta transformació, es va fonamentar en gran part en les diferents reinterpretacions que a partir del segle XVIII, de forma àdhuc tímida, començaria a viure la Patum. A la fi del segle XIX, en plena època de potenciació de la Patum (1887-1891) (Noguera, 1992:77), es van assentar les bases per a la creació del mite fundacional de la festa, mite de gran significació i ús polític.

Segons Farràs, la Bulla-Patum del segle XVIII va poder sobreviure a l'ambient repressiu de l'època perquè Berga va saber revestir de significació històrico-llegendària de pròpia collita, (els orígens de la festivitat) i amb esforç col·lectiu, va saber preservar-la dels canvis dels temps (Farràs, 1992:35). Les diferents prohibicions eclesiàstiques, van fomentar la creació de justificacions i interpretacions de caràcter polític i històrico-llegendari sobre els seus orígens, per tal de salvaguardar a la festivitat de la persecució civil i religiosa que estava suportant des del segle XVIII (Farràs, 1992:44). Aquest, va ser el punt de partida ideològic per a la posterior potenciació de la Patum a la fi del segle XIX (1887-1891) (Noguera, 1992:77). Va ser així com es van gestar les diferents interpretacions de caràcter llegendari-històric sobre el mite fundacional de la festa, visions que van gaudir d'un gran èxit durant el Romanticisme i que emparentaven sense gran rigor històric, els orígens de la celebració amb les lluites de la mitja lluna contra la creu i viceversa durant l'època de la Reconquesta. Això es va produir per la falta de documentació rigorosa i contrastada sobre els orígens de la Patum (Noguera, 1992:8). Aquesta estela interpretativa va ser començada per Jacint Vilardaga i seguida per alguns autors com Antoni Sansalvador, Joan Canal i Gamisans i mn. Bonaventura i Ribera.

La consciència de la Patum com una festivitat original i amb particularitats pròpies, ha provocat la seva utilització política en benefici d'uns o d'uns altres. Aquesta utilització política es pot observar en la celebració de Patums extraordinàries per a commemorar visites de dignataris polítics i per a commemorar visites reals. Altres exemples podrien ser la sortida d'un Àliga sense corona a la Patum de 1935, la utilització de tres Guites també a la Patum de 1935 (època de laicització durant la República) i l'estrena de la Custòdia monumental en 1944 en plena època de potenciació religiosa durant el franquisme (Farràs, 1992:50-53).

Els orígens i significació de la Patum de Berga des d'una perspectiva etnològica i màgico-religiosa (Farràs, 1992:56), es podrien situar en una dimensió espai-temporal diversa a les estudiades en altres disciplines, especialment en les 
visions històriques o religioses. Una mirada de caràcter antropològic, pot completar i complementar altres línies d'investigació treballades amb anterioritat sobre la Patum.

La processó del Corpus Christi i la Patum s'emmarquen en el cicle de Maig i en les festes de Sant Joan, cicle de caràcter agrari i vegetatiu en el qual l'ésser humà, des d'una perspectiva antropològica i etnològica, participa conjuntament amb aquesta en el seu desvetllament. Una manifestació concreta sobre aquest desvetllament seria l'Arbre de Maig, ja que aquest reprodueix la idea de regeneració i immortalitat en el seu procés vital i en el seu continu creixement, que anualment s'estanca en una franca mort visual en la qual perd les seves fulles, però en la que al mateix temps rebrota i viu (Farràs, 1992:56).

L'Arbre de Maig com a manifestació de la possibilitat real del pas de la mort a la resurrecció i viceversa, simbolitzaria per a l'ésser humà la repetició de l'acte primordial de la creació (Farràs, 1992:57) i aquest, en el seu desig de col·laboració en aquesta regeneració, va elaborar de forma col·lectiva una sèrie de pràctiques rituals entorn de l'Arbre de Maig en forma de desfilades amb enramades i vestidures vegetals (Farràs, 1992:57). Aquest ritual pagà va ser finalment adaptat, assimilat i reelaborat per l'Església amb la funció d'eliminar tota escletxa del substrat cultural anterior (Rumbo, 2003:41). En aquest procés de cristianització de rituals pagans, van romandre certes reminiscències de pràctiques precristianes, i pel cas concret de la Patum de Berga, es podría aplicar una afirmació de Xavier Fàbregas. Segons Fàbregas entorn del Corpus Christi, es van aplegar comparses que van assimilar aquelles figures que van perdurar en la memòria popular com objecte d'antigues cerimònies i que el cristianisme (...) no va poder desarrelar del tot (Farràs, 1992:57).

Existeix constància documental de la plantació d'un pi a la plaça de Sant Pere a Berga en 1725 i en 1881 (Farràs, 1992:59) durant la celebració del Corpus Christi. També durant la celebració patumaire, existien una sèrie de costums ja desapareguts com les festes del Bon Jorn i el Ball de Bastons, celebracions en les quals el bastó com eina de treball i defensa (Farràs, 1992:59) denotava un caràcter "agrari" i "guerrer".

Segons Farràs, Berga reactualiza anualment, a través de la seva festa cabdal, un arquetipus original de regeneració (...) i no pas únicament la superació de la lluita confessional i política entre cristianisme i mahometanisme (Farràs, 1992:59). Aquesta afirmació es basa en l'existència d'elements (desapareguts o actuals) en la festivitat que podrien remetre a aquest tipus de pràctiques primigènies (rituals de vegetació i de regeneració genésica) com el Ball de Bastons, el pi a la plaça, la lluita de Turcs i Cavallets, la persecució i mort de la Guita i els Plens (Farràs, 1992:59).

Algunes de les comparses que actualment desfilen a la Patum també semblen haver conservat en el seu si, reminiscències d'antigues pràctiques precristianes. El Tabal, director indiscutible de la celebració, probablement des de temps pretèrits, va constituir la base rítmica de les danses i melodies vocals d'aquest tipus de pràctiques rituals (Farràs, 1992:60).

Els Turcs i Cavallets, podrien remetre segons Mircea Eliade, a la celebració d'antics rites de fertilitat i fecunditat per la presència de cavalls en la seva representació (Farràs, 1992:60-61).

Una lluita ritual entre l'àngel i el foc, és a dir, entre el Bé i el Mal, podria ser l'origen de la comparsa de les Maces (Farràs, 1992:61).

L'origen de l'entremès dels Gegants, podria estar relacionat amb els rites de renovació de la vida i de l'energia vital. Aquests rites representaven el procés de mort-resurrecció, fonament i base del cicle de Maig (Farràs, 1992:61). En l'actualitat, els Gegants berguedans ballen voluntàriament en els balls rituals que els han imposat (Farràs, 1992:61). Algunes llegendes reelaborades durant el Romanticisme, van identificar l'origen dels Gegants amb la figura d'un cabdill moro anomenat Bullafer, qui va sembrar el terror als voltants del Berguedà durant l'època de la Reconquesta. Aquesta identificació va provocar interpretacions sobre la comparsa que afirmaven que el poble de Berga rememorava la victòria bergadana, passejant als Gegants en les seves festes i burlant-se d'ells al mateix temps (Farràs, 1992:19).

L'antiga Mulassa o Guita, podria descendir d'un tipus de danses de fecundació i fertilització consistents en rituals de persecució, i el seu caràcter indòmit i agressiu, exterioritzat en el foc que escup pels seus queixals, podria representar l'equivalent a una devastació llegendària (Farràs, 1992:13). La Guita complementaria a la comparsa dels Gegants en el tipus de caràcter que la llegenda berguedana ha atribuit a Bullafer (Farràs, 1992:61).

La cua de l'aristocràtica comparsa de l'Áliga, és on roman la por i el terror sacre (Farràs, 1992:13). El poble combat amb aquest ocellot mític, sent la cua l'element agressiu i violent que aquest ha d'esquivar en la dansa final en la qual gira sobre si mateixa.

Els Plens, coberts de foc i vestits com dimonis, veritables divinitats vegetals (Farràs, 1992:62), podrien ser la reinterpretació d'una antiga cerimònia de regeneració de la naturalesa (Farràs, 1992:62).

Des d'una perspectiva d'anàlisi antropològica, la Patum seria l'escenificació del mite dels berguedans i fer Patum seria recuperar la història esmicolada en un bell mite que permet una explicació sobre el començament fundacional de la Ciutat i sobre la cohesió com poble que és i se sent unit (Farràs, 1992:63).

Aprofundiment: 

La Patum es pot interpretar de moltes maneres i des de moltes òptiques, però és abans de res una festa. Festa i Patum participen dels mateixos elements per a existir, és a dir són la mateixa cosa. La festa, com element necessari, cabdal i universal a tota cultura, ha generat una allau d'interpretacions diverses, crítiques, paral·leles i complementàries en diferents latituds, pensadors i èpoques. Algunes d'aquestes interpretacions, de caire antropològic i etnològic, es poden aplicar a la manifestació festiva i viva que és la Patum.

La festa és una manifestació de caràcter efímer (no es pot repetir de la mateixa forma), amb un cicle d'existència particular (anual, mensual, setmanal i diari) i amb un desenvolupament canviant i dinàmic. En els orígens, gestació i evolució de les seves múltiples variants, han participat indistintament des dels poders fàctics fins a la voluntat popular.

La celebració festiva és la continua reactualització de l'ideari arquetípic original de tota cultura, ja que el seu ritual representa l'unànime consciència d'estar realitzant quelcom d'interès per al conjunt de la comunitat (Farràs, 1992:57). L'ideari o model arquetípic que impulsa la celebració festiva és qualsevol gest que va tingué lloc en un temps molt llunyà" (Farràs, 1992:57) fins i tot ahistòric. La festa, seria la seva reactualització, i en el cas de Berga, la Patum actuaria com la "reactualització" del seu passat arquetípic (Farràs, 1992:57).

La festa és la recreació de la vitalitat i regeneració que suposa la naturalesa. L'ésser humà com espectador any rere any (...) (de) la meravella de la vida, (intenta) esperonar-la i (recrear-la) mitjançant una àmplia gamma de rites, per tal de col·laborar , així, a aquesta resurrecció, a la recreació de tota aquesta vitalitat (Farràs, 1992:56-57). La Patum de Berga probablement recrea certs aspectes de l'agrari cicle de Maig (Farràs, 1992:59).

La festa existeix per a subvertir i trencar l'ordre establert .

En aquesta, la col·lectivitat es recrea en la contemplació de si mateixa en una dimensió espai-temporal pròpia i particular, i com a grup, genera un determinat ordre simbòlic (Delgado, 1992:21). En la festivitat, desapareixen les desigualtats socials, les diferències entre sexes, races, ja que la festa és de tots, pertany a tots. Tot es disfressa temporalment i modificada la consciència es modifica també el punt de vista habitual de les coses (Delgado, 1992:35) Tal i com afirma el nobel mexicà Octavio Paz, la festa és una revolta (...) en la qual tot es barreja (...) es comunica (...) és una veritable recreació. (...) La societat combrega amb si mateixa a la festa. Tots formen part de la festa". En el cas particular de Berga, un exemple il.lustratiu seria la introducció dels Nans Nous a la festa, amb la funció d'actuar com una farsa que el poble pretenderia fer a la gent distinguida de l'època (Farràs, 1992:19). La Patum, per tant, estaria oberta a tothom.

La festa és també submissió, ja que constitueix una "vàlvula d'escapament" pel manteniment i substentació de la llei social. En moltes ocasions, el caos que regna en les festes, és al final, una garantia de l'ordre social (ja que) sota la seva aparença desmesurada, amaguen un conservadorisme i una autèntica apologia de l'ordre establert (Delgado, 1992:47). Dels mateixos centres de poder (casa consistorial o ajuntament) és d'on prové el caos que, en forma de foc o de figures monstruoses, regnarà durant algunes hores (Delgado, 1992:48). Aquestes figures del Mal, sucumbiran davant de les del Bé, en un procés que culminarà en un retorn a l'ordre establert. Aquest tipus de lluites simbòliques poden observar-se en els entremesos patumaires de Turcs i Cavallets i les Maces i Sant Miquel.

La festa participa d'un altre "temps". La seqüència temporal a les festes és diversa i particular. Tot ocorreix en un "món encantat": el temps és "altre temps" (situat en un passat mític o en una actualitat pura) (Paz, 1993:21). La Patum, com a mite dels bergadans (Farràs, 1992:63) i des d'una perspectiva llegendario-mítica, transporta als seus habitants cap a una altra època de lluites no tan sols històriques i religioses sinó fins i tot prehistòriques i antihistòriques (Farràs, 1992:63).

La festa comporta la vocació orgiàstica en la seva estructura" tal i com afirma Mircea Eliade (Farràs, 1992:62) (1). La festa és una espècie d'orgia marcada en molts casos, per una beguda ritual i alcohólica com el vi. La Patum reflecteix aquesta vocació orgiástica en tres elements combinats: la pólvora, el foc i el vi (Farràs, 1992:62).
La festa forma part d'allò simbòlic. Segons Clifford Geertz, la (celebració ritual) participa d'allò simbòlic (...) i té una existència tan concreta i una entitat tan manifesta com allò material" (Geertz, 2001:10). La festa és una celebració ritual i la Patum com a festa i com a símbol, gaudeix d'una existència tan concreta com a manifestacions de tipus més material o objectual.

La festa és un mecanisme "sacralitzant". Segons Émile Durkheim, tota cerimònia religiosa és una festa i tota festa és una cerimònia religiosa (Durkheim, 2003:9). Des d'un punt de vista antropològic, la Patum "sacralitza" el mite berguedà.

La festa és un espectacle que en ocasions, es representa als carrers. És una representació, una posada en escena on la societat i la col·lectivitat, s'ofereix i s'observa a si mateixa (Delgado, 1992:21). La Patum es també una festa de carrer tal i com va apuntar mn. Armengou (Noguera, 1992:84). És una festa cívica.

Els orígens i significació de la Patum de Berga al llarg de la seva existència, han estat interpretats invariablement des de diverses disciplines, tant de forma separada com de forma conjunta. La Patum ha estat analitzada des de prismes literaris, llegendaris, mítics, religiosos, històrics, antropològics i folklòrics. La Patum participa indistintament de totes aquestes visions. Les visions i interpretacions que ha generat la Patum al llarg de la seva història a través de cròniques, obra literària i documentació civil o eclesiàstica, han estat diverses perquè han respost a patrons sociopolítics propis de cada època. Hi ha hagut casos en que aquestes interpretacions van ser exclusivament religioses, polítiques o laiques i en altres ocasions, aquestes es van entremesclar. L'autor berguedà Jaume Farràs, a la seva obra La Patum de Berga, defineix a la festivitat a partir d'una metàfora visual molt il·lustrativa: un arbre de dues branques, una política i una altra religiosa. L'origen i significació de la celebració participa d'ambdós elements, potenciats en major o menor mesura en les diferents interpretacions, depenent del caire polític-religiós dominant a cada època. En els primers relats llegendàrio-històrics sobre els orígens de la Patum, es troben entremesclats en una sort de sincretisme, tot tipus d'elements religiosos i polítics. La festa des dels seus orígens va estar doblement promoguda, ja que va ser emmarcada en la festivitat religiosa del Corpus en record del triomf, a nivell local, contra el moro assetjador, el turc espoliador i raptor, contra el Mal, en definitiva (Farràs, 1992:3). A aquestes dues branques, Farràs hi afegeix una tercera via d'interpretació sobre l'origen de la festa en una línia etnològica-màgico-religiosa, horitzó interpretatiu encara per explorar amb més profunditat (Farràs, 1992:3).

Segons mn. Armengou, la processó de Corpus és la mare de la Patum (Farràs, 1992:36). L'origen de la Patum és religiós i es troba als entremesos o representacions parateatrals (desfilada d'éssers fantàstics com bous, rucs, mules i gegants) que des del segle XIV fins a 1970, a modus de sèquit processonal, van acompanyar a la desfilada triomfal de la Custòdia del Santíssim Sacrament a la processó catòlica del Corpus Christi. El significat d'aquests entremesos era el d'alliçonar pedagògicament al poble en l'ortodòxia catòlica i en contra de les heretgies imperants en l'època. L'institució d'aquesta festa religiosa a tota la geografia cristiana, i per tant a Berga, es va constituir amb un important caràcter de solemnitat. Aquest aspecte va provocar que al voltant de la processó religiosa, fossin acollides tot tipus de representacions i pràctiques populars i simbòliques en forma de danses o jocs. Aquestes pràctiques, eren al mateix temps probables reminiscències d'antiquíssims cultes i rites agraris molt arrelats a la col·lectivitat. La jerarquia catòlica convertiria finalment aquests elements primigenis en vehicles de cristianització (Farràs, 1992:25).

Des dels seus inicis, la festivitat religiosa va tenir un caràcter marcadament solemne -la festa havia de ser fastuosa-, competitiu -el clergat i la població no tan sols havien de retre homenatge a Crist, sinó també a si mateixos i a les seves autoritats-, participatiu i d'espectacle (Farràs, 1992:25-29). Totes aquestes característiques van ser absorbides per aquests entremesos, que amb el pas dels segles, i en una sort d'evolució natural, es van anar desvinculant del seu origen religiós i van anar perdent el seu sentit original. Perdut en gran part el decórum, i potenciant-se en aquests uns aires més lúdics i festius, aquestes representacions van acabar derivant en la Bulla del Santíssim Sacrament, que amb un caràcter més civil, va acabar sent al poder terrenal el que la processó era al poder celestial (Rumbo, 2003:15).

En el cas de Berga com a la majoria de poblacions catalanes de l'època, aquest procés de separació Corpus-Bulla ja era palpable a principis del segle XVIII, procés que en molts casos va significar la seva desaparició en altres poblacions a través de decrets i prohibicions reals i eclesiàstiques. Segons Farràs, la Bulla-Patum va poder sobreviure perquè Berga va saber revestir de significació històrico-llegendària de pròpia collita, (els orígens de la festivitat) i amb esforç col·lectiu, va saber preservar-la dels canvis dels temps (Farràs, 1992:35). No va ser fins a finals del segle XIX (Noguera, 1992:77) (2) quan intel·lectuals i erudits locals i foranis van crear, imbricant indistintament motius històrics, llegendaris, literaris i religiosos, el mite fundacional de la festa, mite de gran significació i d'ús polític.

L'origen i significació política de la Patum, es poden trobar en primera instància, en el procés de separació que va viure la comparseria respecte al seu context primigeni (processó de Corpus) des dels seus inicis fins al segle XVIII. Les prohibicions eclesiàstiques, a diferència del que va ocòrrer a la resta de poblacions catalanes, no van fer desaparèixer a la festivitat, sinó que al contrari, van permetre la creació del mite fundacional de Berga i del seu origen a partir d'explicacions que imbricaven sense distinció elements històrics i llegendaris. En el segle XIX, l'erudit berguedà Jacint Vilardaga, per mitjà d'una documentació atribuïda a un avantpassat seu (Notari Altarriba), va crear una estela pròpia que tindria gran èxit en les explicacions mítico-històriques del Romanticisme sobre la festa, emparentant els orígens de la festa amb les lluites de la Reconquesta, és a dir, les seculars lluites de la mitja lluna contra la creu i viceversa, del Bé contra el Mal (Farràs, 1992:39). Això es va produir en gran mesura per la falta de documentació rigorosa sobre els orígens i interpretació de la festivitat (Noguera, 1992:8). Segons la línia d'investigació de l'historiador Eric Hobsbawm, existeixen tradicions en el món que van començar a ser justificades mitjançant la relació amb un passat en gran part fictici o modificat (Hobsbawm, 2002:8). Aquesta idea es podria aplicar a la Patum. La raó d'aquest tipus de justificacions i interpretacions de caràcter polític, va ser en un primer moment salvaguardar i protegir a la festivitat de la persecució civil i religiosa que estava patint des del segle XVIII. Aquest, va ser el punt de partida ideològic per a la posterior potenciació de la Patum a la fi del segle XIX (1887-1891) (Noguera, 1992:77).

L'assimilació per part de la població i de la intel·lectualitat locals, de la Patum com a una festivitat totalment particular i original, ha generat la seva utilització política en benefici d'uns o d'uns altres. El context espai-temporal natural de la Patum és Berga, a la plaça de Sant Pere i en temps de Corpus. En algunes ocasions, la Patum ha estat celebrada en un marc temporal diferent amb la funció de commemorar donacions a la Verge de Queralt, de rebre visites reals i visites de dignataris polítics. Clars exemples de l'exposat serien l'utilització de tres Guites en la Patum de l'any 1935, la sortida d'un Àliga descoronada també el 1935 (procés de laicització a la República), la potenciació religiosa durant el Franquisme (construcció i estrena d'una Custòdia monumental el 1944), celebracions conflictives de la Patum a causa de la massificació que pateix des de la dècada dels 70 i la celebració de Patums extraordinàries.
És il·lustrativa la frase que Josep Montanyà a Regió-7 (1975) va plasmar en un escrit per boca d'Àngel Gómez: Tot el món ha utilitzat la Patum (Farràs, 1992:54).

Des d'una perspectiva etnològica i màgico-religiosa (Farràs, 1992:56), els orígens i significació de la Patum de Berga es podrien enquadrar en un marc espai-temporal divers i complementari al de la clàssica interpretació històrico-religiosa sobre la festivitat. En aquesta visió, Farràs suggereix nous camins interpretatius, que d'alguna manera, puguin completar i complementar altres línies d'investigació treballades amb anterioritat sobre la Patum.
El Corpus Christi i per tant les festes de la Patum, s'emmarquen en el cicle de Maig i de Sant Joan. Aquest cicle, de caràcter vegetatiu i agrari es fonamenta en la idea de que l'ésser humà, des d'una perspectiva antropològica i etnològica, col·labora amb la naturalesa com a part integrant d'aquesta en el seu desvetllament. Aquesta idea, estesa pel Mediterrani, Europa, Japó i Àsia (Farràs,1992:56) ha estat exterioritzada de forma diversa i particular en cada cultura, depenent de les seves geografies i climatologia. Una expressió concreta d'aquest cicle seria l'Arbre de Maig, símbol de la vegetació total (...) Aquest posseeix (...) una virtud insòlita: la d'anar creixent, aparentment de forma indefinida, (encara que) passant anualment per un període de franca mort visual: pèrdua de les fulles, i, tanmateix, rebrotar, reviure (Farràs, 1992:56). L'Arbre de Maig reproduiria per tant la idea de regeneració i d'immortalitat, és a dir, la possibilitat real del pas de la mort a la resurrecció i viceversa.

La regeneració anual de la vegetació i l'Arbre de Maig com el seu exemple més paradigmàtic, simbolitzarien per a l'ésser humà la repetició de l'acte primordial de la creació còsmica i la inauguració d'un nou període (Farràs, 1992:57). Aquest, desitjós d'acariciar i participar en aquesta regeneració bio-còsmica (3), va elaborar una àmplia gamma de rites, danses, jocs, cerimònies i celebracions entorn dels rituals de vegetació i de l'Arbre de Maig (Farràs, 1992:57). Un d'aquests rites, consistia en passejar en una mena de rua(4) o parade(5) (desfilada) a l'Arbre de Maig entre la població, amb enramades i vestidures vegetals. Això es podria considerar encara que no està demostrat, com un cert precedent dels Plens de la Patum (Farràs, 1992:57).

L'Església, en contra d'aquest ritual pagà i sense poder evitar-ho, probablement, va readaptar, va assimilar i va reelaborar al cristianisme tot aquest cerimonial precristià (Rumbo, 2003:41). Amb l'arribada del cristianisme, l'Església amb tota seguretat, es va imposar sobre aquestes manifestacions rituals paganes, assimilant les seves tradicions i homogeneïtzant culturalment a la població amb la funció d'eliminar tota escletxa del substrat cultural anterior (Rumbo, 2003:41). No obstant això, eliminar totalment aquest tipus de creences i sentiments col·lectius és una tasca titànica, difícil d'escometre. Les creences que van fonamentar aquest tipus de rituals, estaven sustentades per un "model arquetípic" que es referia a algun acte o gest que va succeir en el passat. Per aquesta raó, la Patum de Berga podria considerar-se com una reactualització (6) del sentiment arquetípic de la comunitat que l'alberga (Farràs, 1992:57). Segons Xavier Fàbregas, entorn del Corpus Christi, es van aplegar comparses que van assimilar aquelles figures que van perdurar en la memòria popular com objecte d'antigues cerimònies i que el cristianisme (...) no va poder desarrelar del tot (Farràs, 1992:57). Això, podria aplicar-se a la Patum de Berga.

La plantació de l'Arbre de Maig a Catalunya va ser sempre molt comú. En el cas de Berga hi ha constància documental de que en 1725, la casa de Francesc Rocafort va plantar un pi a la plaça i que la processó de Corpus, va girar al voltant d'aquest pi abans de retornar a l'Església (Farràs, 1992:59). De totes maneres, aquest exemple és particular i no tant col·lectiu. Hi ha també constància documental per mitjà de factures, que demostren que el 1881, també es va plantar un pi a Berga durant la celebració del Corpus.

A la Patum de Berga hi havia una sèrie de costums ja desapareguts com les festes del Bon Jorn (7) i especialment el Ball de Bastons. Ambdós denotaven un caràcter "guerrer" i "agrari", simbolitzat en el bastó com eina de treball i de defensa (Farràs, 1992:59), similars a les branques que els camperols portaven en la Patum d'altres èpoques.

En els rituals de danses d'espases, per norma general, un dels personatges representa la mort i resurrecció d'un dels ballarins, la qual cosa podria remetre a alguna celebració ritual d'iniciació juvenil a la virilitat (Farràs, 1992:59). Per tant, segons Farràs, Berga reactualiza anualment, a través de la seva festa cabdal, un arquetipus original de regeneració (...) i no pas únicament la superació de la lluita confessional i política entre cristianisme i mahometanisme (Farràs, 1992:59). Aquesta conclusió es fonamenta en l'existència passada o contemporània en la festa, d'una sèrie d'elements que podrien remetre a aquest tipus de celebracions precristianes (rituals de vegetació i de regeneració genésica) com el Ball de Bastons, el pi a la plaça, la lluita de Turcs i Cavallets, la persecució i mort de la Guita i els Plens (Farràs, 1992:59).

Aquestes reminiscències, també poden observar-se en algunes de les comparses integrants de la Patum. El Tabal, el veritable herald de la festa, podria ser el descendent modern i mecànic dels primitius picaments de mans o de peus d'antigues cerimònies tribals. Podria haver estat la base rítmica en les seves danses i melodies vocals. Com a director de la festa, el Tabal des de temps pretèrits, va poder tenir una funció xamànica i fins i tot sacerdotal (Farràs, 1992:60).

Els Turcs i Cavallets, comparsa que ha patit una reinterpretació canviant i una important superposició de significats al llarg de la seva existència (oposició secular entre Orient i Occident), podria remetre a la celebració d'antics rites de fertilitat i fecunditat segons Mircea Eliade, per la presència de cavalls a la seva representació (Farràs, 1992:60-61).
Les Maces, podrien remetre a una cerimònia, a una lluita ritual entre l'àngel i el foc (Farràs, 1992:61), en definitiva entre el Bé i el Mal. Les Maces i Sant Miquel fins al segle XIX, formaven un mateix quadre escènic al costat dels diables Plens.

Alguns autors, han relacionat l'origen dels Gegants amb els ritus de renovació de la vida i de l'energia vital, representant així el procés de mort-resurrecció, base i fonament del cicle de Maig (Farràs, 1992:61). No obstant això i amb el pas del temps, els Gegants de Berga han transformat la seva agressivitat original en una dansa voluntària en els balls rituals que els han imposat (Farràs, 1992:61). Els Gegants representen per tant, un dels exemples de les "repetides morts" de la Patum (Guita, Plens i Tirabol), fonament bàsic en els rites del cicle de Maig (Farràs, 1992:19). Certes llegendes reelaborades durant el Romanticisme, van situar l'origen dels Gegants de Berga en la figura d'un cabdill moro anomenat Bullafer (8), "personatge històric" que va sembrar el terror als voltants del Berguedà amb les seves contínues invasions. Una vegada vençut, el poble de Berga rememoraria aquest episodi, passejant als Gegants en les seves festes i burlant-se al mateix temps d'ells (Farràs, 1992:19).

L'entremès de la Guita (l'antiga Mulassa), recorda (9) a un tipus de danses de fecundació i de fertilització consistents en rituals de persecució. Segons Farràs, la personalitat indòmita de la Guita, el seu ésser agressiu, vindria a representar l'equivalent d'una devastació llegendària mitjançant el foc que escup pels queixals (Farràs, 1992:13) i complementaria als Gegants en el tipus de caràcter i personalitat que llegendàriament i des d'antany se li va atribuir a Bullafer (Farràs, 1992:61)

El Àliga, comparsa aristocràtica i majestàtica per excel·lència, és l'encarregada de ballar la melodia més solemne de totes les que integren a la Patum. Aquesta melodia anònima, de reminiscències renaixentistes i bizantines, acompanya el tranquil, reposat i serè ball del Àliga, ball que passa a ser frenètic en la seva part final, ja que la por i el terror sacres i lúdics de l'Àliga rauen (...) en la seva cua. El combat entre l'ocellot mític i el poble s'estableix, a nivell psicològic, en el fet de deixar-se engrescar mútuament (Farràs, 1992:13).

En quant als Plens, veritables divinitats vegetals (Farràs, 1992:62), coberts de foc i caracteritzats com dimonis, remeten cap a la reinterpretació d'una antiga cerimònia de regeneració de la naturalesa (Farràs, 1992:62).

Des d'un perspectiva d'anàlisi antropològica, la Patum seria l'escenificació del mite dels berguedans i fer Patum seria recuperar la història esmicolada en un bell mite que permet una explicació sobre el començament fundacional de la Ciutat i sobre la cohesió com poble que és i se sent unit (Farràs, 1992:63).

La Patum com a festa, és la cíclica recreació en el temps present, d'altre temps i d'altra història.